Molt​ em plau trobar-me dia rere dia amb els lectors mitjançant aquesta columna. Avui, justament s’acompleixen nou mesos des que la vaig començar. En publicar-se el diari de dimarts a dissabte, gairebé n’acumulo dues-centes. Quan el director m’ho va proposar, no vaig dubtar-ne un sol moment. El repte esdevenia afalagador. De seguida vaig pensar a combinar una recepta triple: la il·lusió, el sentit de responsabilitat i l’ajut provinent dels suggeriments de bons amics. Cert és que els ho agraeixo encaridament.
És el cas d’aquest matí. La germana d’un antic company d’escola em pregà: "Per què no parles -algun dia, abans de cloure l’any- de tots aquells que ja no hi són ?". Li ho veig prometre. Alhora, val a dir que també m’ho vaig imposar com una obligació. Ja hi haurà temps de comentar altres temes més agraïts o, tal vegada, de bastant menys compromís. Ja ho cantava en Llach, en el comiat de sa mare: "Senzillament se’n va la vida i arriba. Com un cabdell que el vent desfila i fina. Som actors a voltes, espectadors a voltes. Com si no res, la vida ens dóna i pren paper…".
Penso concretament en alguns exemples i noms: en Manel Colomer, en Carles Vilarrubias, en Josep Maria Salat, en Romuald Gutiérrez, en Nando Campins, na Rosa Mas, en Màrius Samarra, en Francesc Palet, n’Àngel Buch, en Tomàs Martí, en Carles Feiner, n’Araceli Contreras i tants d’altres. Tots i cadascun d’ells escenifiquen l’estil de persones que ens han precedit. Amb empremta de fermesa, vàlua i lluita pel regal de la vida. Un bé que no han pogut, però, compartir amb nosaltres aquests dies tan entranyables, íntims i esperançats.
Per això, a tall d’homenatge, record, admiració, estima i bo i pregant la seva intercessió, cloc aquestes breus línies. Ho faig amb el rerefons del poema de Nadal del nostre gran Josep Maria de Sagarra: "Què us diré de la nit meravellosa / si la veu que es vestia de blanc / és igual que neu fosa /i en el pit s’hi ha fet negra la sang? / Però tens els records d’altres dies / que els teus ulls eren nets, transparents / i, tot ple de misteris, dormies /amb el somni enganxat a les dents".
El camí continua. L’hem d’anar fent per ells, per nosaltres i pels qui vindran. Més ben dit: de camí, no n’hi ha. El bastim -cada dia- mitjançant un conjunt inacabat de petjades.
