Tinc per costum, un cop al mes, fer una passejada per diferents llibreries. M’aturo especialment a la secció de narrativa: em considero una devoradora de novel·les. Tot i això no deixo de fer una ullada en altres seccions, com pot ser l’assaig. En una d’aquestes "visites d’inspecció" vaig posar els ulls en un llibre de Carmen Alborch, antiga ministra de Cultura i significada militant feminista. Un llibre titulat "Los placeres de la edad". Entre aquests plaers em va cridar especialment l’atenció un apartat dedicat a l’amistat. I va ser a partir d’aquest moment que la ment se me’n va anar cap a una reflexió sobre la relació entre plaer i amistat.
De primer moment sembla una mica arriscat relacionar aquests dos conceptes. Plaer vol dir gaudi, la sensació tinguda després d’haver aconseguit alguna cosa, allò que ens motiva, ens proporciona alegria, ens emociona positivament, en definitiva, allò que ens fa sentir bé. El plaer és una motivació que ens ajuda a completar el nostre projecte vital, al qual podem incorporar noves ambicions. És allò que ens fa perseverar en el que desitgem o intuïm que ens donarà benestar. Generalment cerquem el plaer i fugim del sofriment. Per no crear malentesos hem de relacionar la idea de plaer amb l’esforç, la responsabilitat i la superació, i no confondre’l amb hedonisme, que és la satisfacció immediata dels desitjos sense importar l’interès dels altres o l’excitació dels sentits i prou.
L’amistat és la relació afectuosa amb una persona, l’afecte nascut d’una estimació i benvolença mútues, i va més enllà dels possibles llaços familiars i d’amor sexual. A diferència d’altres relacions, com poden ser les laborals, solament per esmentar-ne alguna, les relacions d’amistat s’escullen, ningú no les imposa, amb la qual cosa hi ha un marge en què la llibertat i els gustos personals tenen alguna cosa a dir-hi.
És amb els amics que ens posem en contacte amb la realitat més propera des d’un punt de vista diferent i és precisament des d’aquesta diversitat que ens enriquim: veure les coses des de perspectives diferents ens fa qüestionar el nostre propi posicionament, revisar-lo i canviar-lo si s’escau. Però l’amistat no solament ens aporta aquest procés de revisió. És amb els amics que ens divertim, anem plegats al teatre, al cinema, d’excursió…, i això ens fa tornar a casa satisfets d’haver gaudit d’una estona agradable, d’haver-nos esbargit i d’haver gaudit de la vida, de ser més persones.
De tota manera, els amics són més que tot això. Bàsicament els amics també són l’espatlla on recolzar-se en els moments difícils. Són els amics que ens ofereixen l’oportunitat de donar un cop de mà. Fer-ho sempre proporciona satisfacció, tant a la persona que ajuda com a la persona ajudada. Aquesta relació de suport és d’anada i tornada, a vegades és en Joan que ajuda la Maria; d’altres és a l’inrevés, però sempre en el convenciment de saber que quan el necessitem sempre el trobarem. També és acceptació de l’altre, amb els seus aspectes bons i els no tan bons. Si cerquem un amic que sigui del tot tal com nosaltres volem, segurament no el trobarem mai i ens quedarem sense amics. I una vida sense amics és molt dura.
Així, doncs, no costa gaire considerar l’amistat com una font de plaer, de rebre i, sobretot, de donar, plaer de compartir penes i alegries i tenint la certesa que l’altre hi serà en el moment oportú. Gaudim, doncs, de l’amistat. Aboquem-nos a viure-la intensament, amb el convenciment absolut que estem gaudint d’un plaer immens: el de l’amistat.
