La conferència general de la Unesco decidí -el 2001- proclamar avui com a Dia Mundial de la Ciència per la Pau i el Desenvolupament (sota presidència d’en Koïchiro Matsuura. Feia dos anys que havia deixat d’ésser-ne president el català Federico Mayor Zaragoza).
Pretenia remarcar la importància de la ciència en la vida. Alhora, fomentar el debat sobre qüestions científiques. L’any passat, es va retre homenatge als centres i museus per la seva contribució a la tasca. Potser ara el que convé és entomar la participació ciutadana global en la matèria. Si més no de cara a no voler adjudicar tota mena de responsabilitats exclusivament a la classe política.
Ens manca creativitat. Sort d’alguns mestres que senten el deure de transmetre’n la vivència a l’alumnat. Una cosa és ben certa: es llegeix molt poc. D’ací, se’n deriva un endormiscament generalitzat. La cadena ens mena a una manca de vocacions en el ram de referència. Ben trist! Ens cal potenciar gent amb domini de noves tecnologies, matemàtiques i enginyeria. Tot plegat dóna suport i referma l’avenç social. Altrament, en sentit contrari, ens empobrim dia rere dia.
La Unesco és una institució depenent de l’ONU. Vol bastir sentiments de pau en la ment dels homes, mitjançant la cultura, l’educació, les ciències (naturals i socials) i la comunicació. La premsa té un gran compromís dins l’entrellat. Venim obligats a conrear valors de positivisme per empènyer aquest vaixell. No podem pretendre que tot recaigui en mans de classe política i funcionaris internacionals.
A nivell polític, sempre sóc crític amb la feina de l’ONU. Em pregunto -a un any de celebrar el setantè aniversari de la Declaració dels Drets Humans- quants/ quins conflictes transfronterers ha solucionat. Arribats en aquest punt, potser clouré la meva reflexió amb un toc de sornegueria.
Com que es diu que la paciència és la mare de la ciència, recordaré una frase peculiarment antològica de la meva mare (q.e.p.d.). No la va patentar. Però esdevé cruament punyent i inquisidora: "De paciència, quanta més se’n gasta més se’n té". Així doncs, se’ns gira feina a tots. Cadascú per on l’enfila. Fem-ne una bona reflexió i establim-nos deures concrets que ens exigeixin.
