Avui, som sis d’octubre. Justament han passat sis dies del dia "D". Un marc suficient en l’intent de madurar nous criteris sobre què passa al país. Molts es decanten pel número que segueix. Diuen que té màgia, per la durada de la setmana. Tal vegada arran del nombre de mars del planeta, pecats capitals, meravelles de la humanitat, jocs mínims en un partit de tennis, colors de l’arc de sant Martí, vides que té un gat o notes d’una escala musical. Un símbol de l’equidistància. Un valor molt necessari i adient a hores d’ara, a nivell polític. Ens en fa falta. Amb més motiu quan se’ns presenta un menú legalment il·legal.
M’agrada conrear sis carismes: vida, joia, lectura, escriptura, música i senderisme/natura. Tots m’aporten serenor i plenitud. Alhora, volent aportar un bri de misticisme, em sento personalment embolcallat per sis sentiments profundament íntims: la vivència que sóc egarenc, vallesà, català, espanyol, europeu i ciutadà d’un món obert-global.
No crec en l’esoterisme, però es diu que el sis és cau de responsabilitat, solidaritat i fidelitat. Ací, em veig amb cor de fer un embarbussament fins al número de la mala sort: "Dia u, del mes dos, de l’any tres. Eren les quatre i cinc minuts. N’hi havia sis que tenien set. Van comprar un càntir que era buit, perquè era nou. Encara es deu. Valia onze rals. Al carrer Alfons XII, número tretze". Déu n’hi do!
Geomètricament, definiria l’equidistància com a centralitat o mesura. Contra els antònims desigualtat, desgavell i merder. Esdevindria la relació fixa en la meitat justa, entre els dos extrems d’un segment. La teoria es capgira brutalment en contemplar les vessants social i/o política. Ací contraposem idees. Amb el perill de caure en un congost, un penya-segat o provocar un xoc de locomotores. Essent un logotip de progrés, el canvi no rau a accelerar-les desbocadament. Al contrari, més aviat a frenar-les sota seny. En l’àmbit polític nacional, ambdós bàndols flirtegen amb el perill de la possible baralla. Em quedo en el sis, la meitat d’una dotzena. L’idealitzo com a possible símbol d’entesa, diàleg i raonament. Transcric la frase de la Gemma Nierga, en la multitudinària manifestació contra la mort de n’Ernest Lluch: "Senyors polítics, vostès que poden, parlin!".
