Recentment han succeït dos esdeveniments de manera simultània que han aparegut a la llum pública i que mereixen una reflexió. Em refereixo a dues situacions de naturalesa xenòfoba en què les víctimes són dones. Una és el cas de la regidora de l’Ajuntament de Badalona que ha estat increpada per la seva condició de musulmana i, m’atreviria a dir també, per la seva condició de dona. La segona fa referència a una noia de l’Índia, adoptada per una família catalana des de molt petita, per tant una noia catalana. Deixo de banda el primer cas, per tractar-se d’una persona amb suficient edat i recursos intel·lectuals per afrontar la situació. A més, la seva responsabilitat política li dóna una altra dimensió que excedeix l’objectiu d’aquest article.
En el cas de la noia de l’Índia, segons ella mateixa ha escrit en una carta al director d’un diari barceloní, el fet es va produir en un lloc públic. Va ser en un tren on va coincidir amb una colla de nois entre 11 i 13 anys que, de manera descarada, van increpar-la a causa dels seus trets ètnics. La resta de persones que es trobaven en el vagó van guardar silenci, ja que ningú es va atrevir a plantar cara a la colla de marrecs. Són grups que creuen pertànyer a una classe superior i es consideren legitimats per menystenir una altra persona per ser diferent. Realment, és lamentable el fet comès pels nois, però encara ho és més que cap adult fos capaç de posar-se al costat de la persona més dèbil, en aquest cas la noia. I va haver de ser ella mateixa qui va demanar que deixessin d’increpar-la.
Una dita africana diu que per educar un nen o nena es necessita tota una tribu. Aquesta afirmació no es pot prendre en sentit literal, però el seu significat continua sent vigent: tots ens hem de sentir responsables de l’educació de les noves generacions, més enllà fins i tot dels lligams familiars. En el cas que ens ocupa aquesta responsabilitat no es va assumir.
Aquesta situació pot tenir dues lectures pel que fa al comportament dels adults presents: com que no són fills meus no m’hi he d’implicar, no els he d’educar. O bé una segona molt més lamentable que la primera: com que jo no sóc com aquesta noia, aquesta és una situació que no m’afecta. Això vol dir que alguns valors estan canviant a casa nostra. No vull acabar sense mostrar el meu suport i admiració a les dues dones, però d’una manera molt especial a la noia de l’Índia que va tenir la valentia d’enfrontar-se als nois i després fer-ho públic.
L’autora és psicòloga i pedagoga i pertany a l’Àmbit Maria Corral d’Investigació i Difusió
