Fa temps va ser portada en alguns diaris i gairebé obertura d’espais radiofònics i televisius la notícia de la mort d’una dona de 81 anys a causa de l’incendi del seu domicili, produït per l’ús d’una espelma que utilitzava com a única font lumínica. No entraré en més detalls que ja van ser àmpliament descrits en el seu moment, però sí que vull compartir la reflexió que tot plegat em va plantejar. També he de dir que no disposo de cap més informació que la donada pels mitjans de comunicació, per tant puc incórrer en el risc de formular alguna opinió esbiaixada.
Sembla ser que en aquest cas hi va haver una descoordinació entre els diferents estaments implicats, principalment la companyia subministradora d’electricitat i els serveis socials de l’Ajuntament de Reus, municipi on estava ubicat el seu domicili. Els serveis socials la tenien com a usuària, la qual cosa fa suposar que, si més no, podien tenir notícia de la seva situació. Sigui, doncs, per manca de claredat dels protocols d’actuació en casos com el que ens ocupa, per descoordinació, per mala gestió o per seguiment poc curós; el resultat és el mateix: la lamentable mort d’una persona. Els serveis socials de les diverses administracions públiques encara arrosseguen les retallades ocasionades per la crisi eco-nòmica amb l’augment dels usuaris que la mateixa crisi ha produït. No seré pas jo qui es presenti com a defensora de les companyies elèctriques, empreses que no s’han significat per la seva especial sensibilitat social. Però en aquesta circumstància hi ha un tercer actor del qual no s’ha parlat gaire: la família de l’anciana. Si bé en un primer moment era fàcil pensar en la possibilitat que la velleta no tingués família, com passa en moltes ocasions, al cap de pocs dies de fer-se públic el fet, va aparèixer en els diferents mitjans un familiar proper reclamant respecte per a la seva privacitat a la qual, òbviament, tenia tot el dret.
És precisament en el moment en què la família apareix en els mitjans que em plantejo on eren durant tot el temps que l’àvia havia viscut d’una manera tan precària. Les relacions familiars sempre són complicades i fins i tot conflictives i de difícil gestió, però no sé dir si això pot justificar la suposada desatenció que va desencadenar aquesta situació. On era la família mentre la senyora no tenia llum ni calefacció? Tot plegat, una vegada més, em fa valorar el paper de la família en la vida de les persones.
El suport que dóna durant l’etapa de l’ancianitat és vital. Sentir-se estimat, respectat i valorat augmenta l’autoestima i ajuda a passar amb més confort aquesta etapa, en la qual la pèrdua de facultats físiques i psíquiques dóna una sensació d’incapacitat i la consegüent sensació de minusvàlua.
Actualment la família ha evolucionat cap a un sistema tancat de pares i fills, i ha oblidat de manera descarada els avis. Quan ja no són socialment útils són aparcats, en el millor dels casos a casa seva i, ocasionalment, visitats per fills i néts. En aquest cas amb una simple visita s’hagués pogut copsar la situació en què es trobava l’anciana.
Reivindicar la família i les seves funcions de suport a les persones que la formen s’ha tingut sempre per un posicionament una mica conservador, però cada vegada que un cas com aquest acapara l’atenció porta a reflexionar sobre la importància de les relacions familiars i el suport que en molts casos poden proporcionar. En la societat del benestar existeix una certa tendència a delegar en el poder públic funcions que temps enrere eren únicament patrimoni de la família. No vull donar la sensació que exigeixo molt de la família en detriment dels serveis socials, que poden disposar de mesures per a la cura de les persones grans. Però aquestes, a més de la cura dels aspectes físics, necessiten algú que les estimi i algú a qui estimar i és la família qui reuneix les condicions òptimes per poder fer-ho.
L’autora és psicòloga i pedagoga i pertany a l’Àmbit Maria Corral d’Investigació i Difusió
