Barcelona estrena un espai de la Sala Beckett, continuació de la vella Sala Beckett de Gràcia ara trasplantada al barri del Poblenou a l’antiga cooperativa de Pau i Justícia. Fidel al seu estil, la sala és un espai de creació teatral, de formació de dramaturgs i d’experimentació per renovar les formes modernes i que no quedi el teatre com una cosa fossilitzada en el temps, sinó que serveixi d’eina a la societat com a zona de reflexió sobre els problemes presents. El director artístic de la sala, Toni Casares, amb un pressupost d’uns dos milions d’euros per temporada, vol ser un punt de referència dels dramaturgs vius.
L’obra escollida per aixecar el teló és "La desaparició de Wendy", un homenatge al món del teatre de Josep Maria Benet i Jornet dirigit per Oriol Broggi. L’obra va ser publicada el 1974 i múltiples companyies des de llavors l’han fet seva; ara, de la mà de Joan Anguera, el músic Carles Pedragosa i els actors Diana Gómez, Mar del Hoyo, Antònia Jaume, Xavi Ripoll, Josep Sobrevals i Armand Villén, assistim a la representació d’una obra banyada per una estranya atmosfera de malenconia. A través de personatges de conte veiem la infància de Josep Maria Benet i Jornet, "Papito". A través de Peter Pan i la Ventafocs el dramaturg ens mostra la seva habilitat per multiplicar les variacions sobre el món del teatre reinterpretades per Oriol Broggi. L’obra es converteix en una fantasia sobre el passat on tot val, des de la taules de multiplicar i l’educació amb les monges fins a les relacions entre la ficció i la vida. Un joc teatral ple de seducció i atractiu. Per sobre de tot, Josep Maria Benet i Jornet reclama la necessitat de la imaginació en la vida per sobreviure. A nivell de direcció l’obra ofereix moltes possibilitats; el seu director ha escollit una línia melancòlica agredolça en la línia de les seves últimes direccions carregades de lirisme, malenconia i delicadesa artística. Hi ha en l’obra un joc del teatre dins del teatre, la comunicació directa amb el públic, amb la fantasia de l’actor i el personatge que somia o reinterpreta la seva infància, sempre des del desig de no créixer, el desig de viure en un teatret de fusta de joguina, el desig de viure en una maqueta teatral que et permet milers de viatges: el gran viatge del teatre, una suggestiva indagació en el paper de l’actor i també en el de l’autor, el de l’escriptor que jugava amb soldadets quan era petit i el seu pare el castrava llevant-li del seu cap les fantasies. Oriol Broggi ens submergeix en les músiques que diuen coses en la línia del projecte que té entre mans, una inventiva torrencial que surt de la seva forma de veure una peça enlluernadora atrapada en el món de la mitologia dels contes d’una infància en la qual vivim feliços i sense responsabilitats. Però que no s’enganyi ningú, aquesta obra no és un espectacle infantil, és una obra per als que sobreviuen instal·lats en un somni impossible, els que no donen el seu braç a tòrcer i aposten per la racionalitat del cor. Jo de vostè, amable lector, no em perdria aquest espectacle que reprodueix el que podríem qualificar com les absurdes simfonies de la imaginació.
