Una de les coses que més em sorprenen des de fa dies és la manca absoluta de reacció de la política espanyola (inclosa la catalana, clar, perduda en el seu laberint) davant de l’escàndol de Panamà. El mateix es podria dir de la política europea, que és de la família, i està tan perduda com la de la península. Sí, declaracions, les que vulguis. Paraules, paraules, paraules… Però ni una sola, ni una sola idea, ni una sola proposta seriosa al damunt de la taula per posar-hi remei. Mentrestant, uns i altres negocien governs i acords improbables a base de donar voltes sobre el buit, però ignoren completament el gravíssim problema que el forat de l’evasió fiscal legal ens planteja. És un toro molt perillós de torejar, amb banyes molt esmolades, i cal tenir molt valor (i poc a perdre) per enfrontar-s’hi. De manera que tot queda en soroll: ni fan ni faran res. Dissimularan una mica, clar que sí, però no aniran més lluny. Ens diran que cal posar el tema en mans de la justícia, però faran veure que no se’n recorden, de qui fa les lleis… Pilotes fora, per variar. Uns estan capficats en "el procés"; d’altres, a veure com es reparteixen el mapa del poder madrileny; els de més enllà malden discretament per preservar els espais de "portes giratòries" que tan útils els poden ser algun dia… I la vida segueix. Després de Panamà vindrà una altra cosa: saben que la memòria del poble té una capacitat limitada, que la gent crida molt però pensa poc sobre les causes últimes dels escàndols… I que el sistema encara domina els mecanismes de control social que impedeixen que això esclati. A més, hi ha la por que han aconseguit inocular a tota la societat: no la menystinguem, aquesta barreja de por i resignació històrica. De manera que el forat continuarà allà, obert, empassant-se la riquesa i l’energia del país i d’Europa sencera. Fins que no estigui degradat del tot, no es mourà res. I, després, tampoc no tinguem gaires esperances. La gran estafa té molts punts per esdevenir un èxit complet.