Imaginem que una senyora anomenada Cristina B. i casada amb un senyor anomenat Iñaki U. (noms inventats, clar) té un greu problema amb la justícia a causa dels negocis obscurs del seu marit, emparats pel sogre/pare, un home de gran influència i megaric. Gràcies als contactes del pare, la fiscalia de l’Estat decideix que no hi ha res a perseguir, que la senyora en qüestió no en tenia ni idea, dels negocis del marit, tot i que la seva firma i el seu nom apareixen a tot arreu. Després apareix una organització misteriosa, en podríem dir Peus Bruts en el nostre argument imaginari, que exerceix l’acusació en solitari. És una organització rareta, amb interessos rarets, connexions raretes… Però legal, per suposat. A Espanya certes coses són sempre legals i la llei és igual per a tothom, faltaria més. Resulta que els de Peus Bruts feien xantatge als advocats de la senyora Cristina C. Resulta que hi havia uns bancs que estaven en converses per veure si afluixaven o no uns calerons. Resulta que hi havia altres xantatges i suborns creuats. I, al final, resulta que la policia, ja és casualitat, en ple judici desmunta el "xiringuito" de Peus Bruts, amb la qual cosa dinamita també el judici.
El pare/sogre ja està retirat, però l’hereu, hieràtic i impecable, té excel·lents connexions amb els serveis de seguretat de l’Estat i la banca. Coses dels negocis, ja se sap. "Lo normal" a Espanya. I vet aquí que el cas de la senyora Cristina B., com qui no vol la cosa, fa un gir espectacular, mentre la ciutadania continua pendent de tots els entreteniments que li organitzen perquè sigui cada vegada més tonta i més pobra i encara una mica més tonta, si pot ser. Com acaba la pel·lícula, després de tantes coincidències? Un guionista malpensat i malencarat diria que el judici té molts números, molts, d’acabar en no-res. Un "show xungo", sí, però al capdavall -amb l’excepció del marit, que haurà de "pringar"- la cosa ha quedat encarrilada. Ja tenim uns dolents, això sempre funciona. I la frase final? Cantada, just abans dels títols de crèdit: "Ja deia jo que el nostre és un gran país i cal tenir fe en la justícia". Fe, aquesta és la paraula clau per creure’s tot aquest guió…
