Estudiar una carrera costa a Catalunya més de dos mil euros (universitat pública); a Madrid, uns mil sis-cents, i a Galícia, poc més de set-cents. A Alemanya la mitjana és de 50 euros, a França és de 184, a Suïssa 1.630€ I, a Espanya, 1.110 euros. Esperpèntic, per variar. I, si ens fixem en les beques, el nostre país (bé, en realitat el que queda del que va ser “nostre” i ara és “d’ells”) està a la cua de la Unió Europea, lluny, dramàticament lluny, de països com Àustria, Dinamarca, Alemanya, Noruega€ El problema aquí no és només l’absurda i ofensiva diferència entre territoris a dintre del país, que també, sinó l’evidència (gràcies a dades treballades per CC.OO. en un recent informe) que aquest país s’està suïcidant. Recordem el tòpic, que és també una veritat com una casa: l’educació és, per a un país, la millor inversió que pot fer. A condició, clar, que aquest país després doni oportunitats a la seva gent, cosa que Espanya i Catalunya no fan. Però sí, òbviament, tot comença per l’educació. I per una altra peça clau: la igualtat d’oportunitats. Doncs les xifres retraten perfectament la realitat i ens diuen cap a on anem: és de bojos que en només cinc anys s’hagi multiplicat per dos el cost d’un curs universitari públic. Hi ha manera millor de castigar els estudiants, els joves, la gent normal? Després ens explicaran totes les mentides que vulguin sobre “el benestar que no ens podem permetre”, però és evident que el que ens podem permetre (Noos, Panamà, AVE, Palau, Andorra, deute públic, rescats bancaris, “elusió” fiscal€) donaria per pagar de sobres el benestar i encara sobrarien diners. Qüestió de prioritats, per suposat. I de patriotisme, faltaria més€
