Avui vaig d’anècdota personal. O potser no és tan anecdòtica… No sé, que cada lector/a jutgi… Fa un parell de dies vaig patir un “traumatisme auricular esquerre”. En cristià: em vaig fer mal, accidentalment, a l’oïda esquerra. No l’orella, no, l’oïda. Fotut, sí, però no és mortal. Després de sobreviure heroicament a l’accident domèstic, una visita al CAP Oest: vaig pensar que era millor això que fer cinc hores de cua a les urgències hospitalàries de Mútua. Resultat: atenció ràpida i impecable, amable… Però no podia ser tan fàcil: va resultar que a Terrassa i rodalies (on viuen un milió de persones) no hi ha urgències d’otorinolaringologia. Un nom tan llarg per a un servei tan curt. Solució: agafa el cotxe i vés-te’n a la Vall d’Hebron. Era només mitja tarda… Cinc euros d’autopista, anada i tornada, i uns dotze de pàrquing, perquè l’aventura va acabar hores després, a mitjanit. Sense comptar una volteta d’una hora per Terrassa a la recerca d’una farmàcia i d’unes gotes antibiòtiques. Ni comptem tampoc que la farmàcia de guàrdia tenia un problema amb el sistema informàtic de Sanitat i la recepta no es podia validar, o sigui que vuit euros més, i ja ho solucionarem un altre dia. Al final, el traumatisme ha estat fotudet però suportable. I de passada he tingut una magnífica experiència del que deu ser viure als Monegros: o tens cotxe o algú que et porti, i uns trenta euros (sense comptar benzina) per a imprevistos o empadrones l’orella a Barcelona. Les orelles vallesanes no justifiquen, sembla ser, un servei d’urgències específic. Som quatre gats, clar. Com als Monegros. I el país i el seu govern, tan pendent de la desconnexió i tan poc de governar, van així, l’enveja d’Europa… Ah, sí, dos dies més i hauré superat el traumatisme. Però el traumatisme relativament menor que a mi m’ha resultat emprenyador i indignant a altres persones els causarà un problema molt més important… Però, sí, clar, me n’oblidava, amb la independència ho resoldrem i no caldrà ja que empadronem les orelles a Barcelona.
