Per un bon amic meu he rebut l’article, publicat en aquest diari, el passat dia 2, escrit per Toni Prunés, sota el títol "Adéu". És un article fet a raig, sense embuts, sense concessions, sense autocensures, propi d’una persona que diu "prou" a multitud de situacions que no tenen cap explicació lògica en un país, suposadament avançat, i que, en canvi, no sap cap a on va.
Conec Toni Prunés, dels seus anys a l’Ajuntament de Terrassa, però fa molt de temps que no hem coincidit en cap reunió ni esdeveniment, però el seu article em porta a fer unes quantes reflexions i una petició final.
Porto trenta-sis anys a l’Ajuntament de Borredà (Berguedà), dotze com a regidor de govern i vint-i-quatre com a alcalde socialista -amb molta honra, i segueixo al peu del canó. També he passat quatre legislatures com a diputat al Parlament i publico quatre articles setmanals en diferents mitjans de comunicació de la Catalunya central. Avui, però, salto de territori per complementar l’article esmentat.
Dic sincerament que és decebedor fer política en els moments actuals, després d’haver superat immenses dificultats en els primers anys de democràcia municipal i d’haver topat amb tota mena de dificultats, tant per part del govern central com del govern de la Generalitat. En aquesta llarga trajectòria he vist com s’ha creat una immensa distància entre els drets i deures dels ciutadans, de manera que tothom és molt coneixedor dels drets però molt poc partidari dels deures. Culpa de tots, però molt especialment dels governs, dits superiors, que han abandonat moltes de les seves obligacions per traspassar-les als ajuntaments, sense, però, donar-los les eines per dur-les a terme.
El govern de la Generalitat es queixa del tracte que rep de Madrid, però el mateix tracte que critica és el que dedica als ajuntaments. Per a la Generalitat, els ajuntaments són entitats menors, al seu servei, i sota les seves ordres, de manera que els pot treure competències, diners i autonomia, sense contemplacions. La relació és de superior vers inferior. El mateix que tant victimisme ha creat l’antiga CiU en els seus atacs al Madrid polític.
I heus aquí que la situació va de mal en pitjor quan Artur Mas i els seus s’embranquen en el mal anomenat procés sobiranista, en el qual portem prop de cinc anys, aparcant tota acció de govern a curt i mitjà termini, deixant el país a la deriva i empitjorant un paisatge que ja era més que complicat. A dia d’avui, no tenim un autèntic govern en el qual confiar ni a qui demanar ajut o resolució de problemes. Ningú es fa responsable de res, ningú vol prendre decisions a l’espera de saber qui tindrà de superior o de si desconnectem o no d’Espanya. Una bona justificació per congelar activitat i deixar-ho tot per a un altre dia.
Quin és el principal problema del país? Cap a on ens porten els dirigents? Quan m’ho demanen, tinc una resposta tan contundent com les que formula Toni Prunés en el seu article. El principal problema de Catalunya és la immensa mediocritat dels seus dirigents. Els conec bé, i puc assegurar, parlant a Terrassa, que cap d’ells hauria arribat més enllà de contramestres, en una empresa tèxtil mitjana, en la vida civil. I els tenim de consellers, o de dirigents de l’antiga Convergència o dintre d’ERC. També tenim antics socialistes, sortits del PSC, amb l’excusa de no tenir ànima independentista (quin gran descobriment!) i que estan a la recerca d’un nou càrrec ben remunerat, sota el paraigua d’ERC, el partit on veuen més futur per als seus gran ideals.
Tot aquest garbuix de mala praxis, mals exemples, mala gestió i desconeixement sobre el futur comporta actuar per a la galeria, dient a la gent el que vol sentir, oblidar el principi d’autoritat i, més greu encara, acceptar que es pot trencar amb la legalitat vigent, sense manies.
Quan el govern i els principals dirigents han perdut el nord no podem demanar que la ciutadania mantingui la calma i tingui un comportament adient. El principi d’autoritat i ordre està en crisi des de fa uns quants anys, promogut des de les més altes instàncies. És clar que molts tenim ganes de llençar la tovallola, i dir que ja us ho fareu, però l’estimació pel país ens ho impedeix. La solució passa per treure de les més altes instàncies de les institucions i dels partits persones que mai hi haurien d’haver arribat, i això tant val per a Catalunya com per a Espanya. Els catalans, ara i aquí, estem emprenyats, contra tot i contra tots, perquè estem immersos en una crisi brutal i no veiem sortides viables ni aquí ni allà. La reacció és de votar qui sigui, però que siguin nous, i ens diguin el que volem escoltar encara que no tingui cap ni peus.
Pensar en una independència, sense base cívica suficient, sense aliats externs, sense preparació tècnica ni humana, amb un deute de 68.000 milions d’euros que genera 3 milions cada dia (repeteixo tres milions diaris en interessos) i que depèn de les bestretes mensuals de Madrid per poder pagar cada mes és d’insensats. Però aquí estem. Doncs, bé, l’única via és retornar al seny, jubilant un gran nombre de mediocres i donant pas a una nova fornada de gent preparada i seriosa. El país no pot continuar en mans destraleres. D’aquí que em permeti demanar a Toni Prunés que el seu adéu sigui un a reveure i es comprometi a expressar cada setmana o cada mes els seus punts de vista per enriquir i fer posar de peus a terra molta gent que només s’alimenta de mitjans de comunicació oficials o privats, totalment fidels al govern que els paga. Ara més que informació predomina la propaganda.
Convé, doncs, tenir molts Tonis Prunés que trenquin aquesta dinàmica i facin crítica objectiva i independent. Confio que em faci cas. Una abraçada.
L’autor és alcalde de Borredà (Berguedà)
