20-N: "ell" encara està aquí

Hi ha qui pensa que el record de Franco, quaranta anys després del 20-N, es va desdibuixant i desapareixent. Aparentment, lògic: preguntes a qualsevol noi o noia de menys de vint-i-cinc anys (edat clau, veure "El planeta dels simis", la primera) i Franco els sembla tan remot com el general Espartero, Isabel la Catòlica, Roger de Llúria o el Cid Campeador. No en tenen ni idea, excepte quatre rucs, i ja anem bé, millor així. Però deduir d'això que l'ombra de Franco és gairebé inexistent... Per exemple, no podem discutir l'actual monarquia: està prohibit i a més ens fan creure que no ens interessa ni tan sols parlar-ne. O la sagrada unitat de la pàtria, de què em sona? O la corrupció, catalana o madrilenya és igual, què és si no una herència del franquisme? I la impossibilitat de desenterrar d'una punyetera vegada els morts de les carreteres i fosses comunes? I la insana barreja Església-Estat, insana per a les dues institucions, però no per a les seves jerarquies? I aquest exèrcit (i cossos militaritzats assimilats) que sempre és una mena de guardià de les essències, vigilant discret i temut? I la pobríssima idea que tenim aquí del que és la llibertat de premsa? I aquesta tendència tan nostrada als monopolis, les "prebendas", els "chanchullos"? I la por als referèndums? I la por reverent al poder? I l'intocable i pornogràfic Valle de los Caídos? Anecdòtic, tot plegat? En absolut. Tot això és franquisme en estat pur, hàbilment camuflat durant la transició, però encara viu i poderós. Amb altres noms, clar. No sembla franquisme, és un franquisme sense franquistes (llevat de quatre idiotes, en això sí que hi hem guanyat), però continua viu i continua essent tòxic, verinós, putrefacte. I encara hi ha qui menysté aquell general que el meu avi anomenava "el Quiquet dels sellus"... Ves per on, va "franquejar" un munt de cartes al futur, fins al 2025 com a mínim... I les continuem rebent, una per una, sempre amb el mateix verí a dins.