Al novembre del 2012, en aquestes mateixes pàgines, Xavier Marcet s’interrogava sobre “La fi del terrassenquisme?”. L’historiador terrassenc contraposava l’existència de projectes polítics de tall localista durant pràcticament un segle a Terrassa amb l’esgotament del relat local que s’ha anat produint des dels anys noranta. Marcet citava tant el salisme com el “royisme” com a moviments polítics que aconseguiren una llarga hegemonia local amb un discurs terrassenc propi i diferenciat, malgrat tractar-se de dues cultures polítiques totalment diferents.
El primer, el salisme, fou el bloc de poder que el diputat a Corts Alfons Sala aconseguí articular al seu voltant des del final del segle XIX amb el suport de la major part de la burgesia local i certes classes mitjanes. Sala encapçalava a Madrid les demandes de mesures proteccionistes que beneficiessin la indústria tèxtil terrassenca, mentre que, alhora, controlava la política local. D’aquesta manera el salisme -que sobreviuria Sala durant el franquisme
i no es difuminaria definitivament fins a la crisi del tèxtil dels setanta- creà al seu entorn un imaginari que quedava representat per l’axioma que votar la candidatura salista era votar Terrassa. D’altra banda, el que Marcet batejà com a “royisme” fou el projecte polític que abanderà Manuel Royes al capdavant del PSC local, des de la victòria ajustada davant el PSUC en les primeres eleccions democràtiques el 1979, fins a la seva jubilació a principis de segle XXI, i es recolzava en el suport de la classe obrera dels barris i de part de la classe mitjana. El “royisme” que vindicava Marcet com a part integrant del projecte, amb un perfil localista propi en l’àrea metropolitana barcelonina, liderà accions com el moviment per la comarca pròpia, que pretenia dividir el Vallès Occidental en dues comarques: una amb el mateix nom i capital a Terrassa, i l’altra, el Vallès Central, amb capital a Sabadell. Però el debat al voltant de l’existència del terrassenquisme, de la seva pertinència i de la seva significació, ve de lluny. Vegem-ho en un parell d’exemples.
Primer cas. 1909, mesos posteriors a la Setmana Tràgica. Vistes posades en les eleccions municipals del desembre d’aquell any. La força del catalanisme polític es desdibuixava després del col·lapse de Solidaritat Catalana i el salisme veia la seva oportunitat de recuperar les quotes de poder perdudes durant els anys de la coalició. En aquest marc, a principis de novembre es publicava al setmanari catalanista la Sembra, òrgan de l’Agrupació Regionalista, un article en què es criticava la vacuïtat ideològica del discurs de la candidatura salista: “Aquesta política en pró de la peresa, ha donat com a fruyt el terrassenquisme anihilador que no vol fitar els ulls mes enllà del terme de Terrassa, com si no hi hagués mes mon que aquesta ciutat…”. El terrassenquisme era vist com a indestriable del projecte salista, i com a tal nociu des del punt de vista dels catalanistes de la Sembra, per més que no gaires anys enrere li haguessin donat suport. Aquest atac al terrassenquisme que encarnava el salisme fou respost amb una sèrie de dos articles al setmanari Egara per un intel·lectual catalanista i alhora salista, Josep Soler i Palet, on argumentava la compatibilitat entre ambdues adscripcions, i donava una visió positiva del terrassenquisme que havia permès el desenvolupament de la ciutat en els darrers quinze anys: “¿Qui ho ha fet tot aixó? ¿Els de dalt? ¿Els de baix? ¿Els de la dreta? ¿Els de l’esquerra? ¿Els blanchs? ¿Els negres? ¿Els dinámichs? ¿Els estátichs? Tots absolutament tots; car sense’l concurs de tothom, no s’hauría pas fet res viable. Ningú, doncs, pot acusar, en lo pertocant á aquets afers. Una tácita solidaritat ha fet moure la complicada maquinaria. Es la gran victoria de aqueix terrassenquisme injustament bescantat”. Terrassenquisme, en aquest cas,
entès com a treballar a favor de la ciutat des de totes les classes socials, coordinades per un projecte político-administratiu amb Terrassa com a prioritat.
La polèmica no s’acabà aquí. A finals de novembre, novament a la Sembra es publicà l’article “L’etern equívoc del terrassenquisme”, en què es tornava a atacar la pobresa del missatge ideològic del salisme, que es presentava com una candidatura desideologitzada i sense interessos partidistes, amb l’únic objectiu de gestionar la ciutat i incidir en el seu desenvolupament. Per als catalanistes de la Sembra es podia acceptar un terrassenquisme que suposés el foment econòmic de la ciutat, “però pretendre (com se fa), ab aquest terrassenquisme, confondre i barrejar a tots els terrassencs en un barroer conglomerat de castraments d’opinió i de convicció en tot lo que té color polític local, reduhintnos (en nom precisament dels intereses supremos de Tarrasa) en el círcol estret i mefític de un no opinar, avuy médula d’aquest desgraciat terrassenquisme…” era intolerable. Cert catalanisme, per tant, pretenia trencar amb el terrassenquisme vist com a caciquisme que representava Sala. La rèplica fou escrita novament per Soler i Palet en dos articles a Egara, en els quals feia una obstinada defensa del paper de Sala, però alhora deslligava l’existència del terrassenquisme de la figura del futur comte d’Ègara: “Discrepo […] en lo de que’l mot terrassenquisme comensés á pendre vida al adquirir relleu á Terrassa la personalitat política de’n Sala. Permetim que li diga: aixó es empetitir la qüestió. […] El terrassenquisme […] es tan antich com el lloch nadiu y perdurará mentres Terrassa existeixi: prova, donchs, de que es tan humá com cap altre sentiment”. Soler defensava un terrassenquisme historicista que es perdia en la nit dels temps i, alhora,
introduïa una visió del terrassenquisme allunyada d’un projecte polític: el terrassenquisme com a sentiment, com a identitat. Vegem l’altre exemple.
Segon cas. 1977, Transició. Any del centenari de l’atorgament del títol de ciutat a Terrassa. En motiu d’aquesta efemèride, Francesc Torrella i Niubó escrivia un article de reflexió a Tarrasa Información al voltant del present i el futur de la ciutat, en què alertava del perill que representava l’ingent creixement que a través de la immigració havien patit les ciutats industrials catalanes, ja que podia acabar derivant en un procés de suburbialització que convertís Terrassa en un mer apèndix de Barcelona. Aquesta dinàmica contribuïa a desdibuixar el que l’historiador terrassenc denominava “tret diferencial terrassenc”, és a dir, a perdre la personalitat pròpia de la ciutat, la identitat local: “Nuestra ciudad, debe seguir siéndolo para todos los que en ella habitan, procurando que se sientan conscientes de que, nacidos o no en Tarrasa, participan del quehacer ciudadano y sienten como suyo el lugar donde viven, precisamente porque es su ciudad”. Torrella i Niubó defensava un terrassenquisme de caire cívic, que impliqués tots els habitants de Terrassa a fer ciutat i no deixés desarrelada i inadaptada la immigració.
L’article de Torrella en suscità un altre dos dies després al mateix diari. L’escrit estava firmat per Cresques, pseudònim de Vicenç Villatoro. El jove escriptor defensava que el tret diferencial terrassenc no podia quedar vinculat únicament a una classe social de la ciutat -la burgesia-, sinó que havia de tractar-se d’uns valors específics que fossin acceptats per tota la comunitat local: “Hasta ahora, es evidente que el tarrasismo entendido como el mantenimiento de una ambientación colectiva, ha sido un patrimonio de una clase social y de un sector geográfico. Una clase social que ha querido absorber la especificidad tarrasense -“en Tarrasa nos conocemos todos”- alrededor de su propia personalidad como clase. Los mecanismos de diferenciación de clase -desde el hockey a una cultura determinada- han acabado consolidando un aspecto del hecho diferencial tarrasense que, para algunos observadores, podría englobarlo todo. […] Pero Tarrasa es mucho más que eso”. Villatoro incidia en la necessitat de defensar un tret diferencial que tingués en compte les classes populars i la immigració. Segurament el màxim exponent d’aquesta visió del terrassenquisme i de la catalanitat respecte a la immigració és la introspecció pròpia en la vida de l’avi -que és alhora una introspecció col·lectiva- que Villatoro ha fet a “Un home que se’n va”.
El primer que s’hauria de destacar després d’haver repassat els debats i opinions a l’entorn del terrassenquisme és l’ambigüitat del terme. Per terrassenquisme s’han volgut dir i s’han entès moltes coses, però principalment la paraula ha estat utilitzada amb dos significats que s’incardinen entre ells: terrassenquisme com a identitat i com a projecte polític. Si bé ja hem vist que han existit projectes polítics terrassenquistes lligats
a certs sectors de la població, d’altra banda, es pot parlar d’una única identitat local terrassenca? Tal com destacava Villatoro a finals dels anys setanta, existien en tot cas identitats locals de classe: la burgesa de “la gent de Terrassa de tota la vida” -una part dels quals residents a Matadepera- i la popular alimentada per la immigració. Però, a pesar de la forta polarització social que ha viscut la ciutat en diferents moments del segle XX, no es pot caure en el maniqueisme de pensar en dues identitats locals contraposades. A Terrassa han coexistit diverses sensibilitats, tal com han coexistit -i coexisteixen- diferents espais de sociabilitat.
Durant el segle XX, a grans trets, el terrassenquisme ha volgut actuar d’aglutinador de tota la comunitat local per mitjà de reforçar els elements de cohesió que poguessin representar tota la població de la ciutat. S’ha buscat consolidar una identitat local i, en alguns casos, instrumentalitzar-la a través d’un projecte polític. I, en aquesta tasca, és important remarcar el paper que han exercit els intel·lectuals, estiguessin o no vinculats a un projecte polític: des de Soler i Palet fins a Xavier Marcet, passant per Torrella i Niubó o Vicenç Villatoro -tan sols per al·ludir els citats a l’article. Cadascun d’ells ha modelat, segons la seva percepció i el seu moment, un relat al voltant del que havia de representar el terrassenquisme en el si de la col·lectivitat local. Per això, per acabar aquest article, penso que és pertinent -tal com va fer Marcet- deixar obertes algunes preguntes per reflexionar: Existeix a dia d’avui algun tipus de terrassenquisme? Quin paper juguen actualment els intel·lectuals locals en el dia a dia de la ciutat?
