Una de les grans febleses de la democràcia és la distància que hi ha entre la lògica de l’acció política i la seva comprensió entre el ciutadà mitjà. Vull dir que es tracta d’una acció que cada quatre anys és sotmesa a revisió crítica per part d’un ciutadà per a qui els determinants d’aquesta acció queden molt lluny. Això no resta cap valor al principi fonamental d’"un individu, un vot". És a dir, que tant val un vot mogut per la passió, mogut per la raó o mogut per la ignorància. Però el valor d’aquest principi no pot emmascarar la dificultat de comprensió del llenguatge polític, de la lògica de l’exercici del poder o de la presa de decisió de a qui es vota.
Mireu si no la frase que dijous recollia magistralment aquest diari en un destacat en el reportatge de Laura Hernández sobre l’arribada de la campanya electoral al mercadal dels dimecres. La frase fa referència a les eleccions generals de desembre, però aneu a saber si no forma part de la confusió que demostren els qui parlen. En veure els candidats demanant el vot, un home deia: "¡Qué pesados, otra vez elecciones! Total para que se apoltronen mientras los demás seguimos en paro y mi cuñado sin casa… Y lo bueno es que luego los escuchas y, piensas, pues igual estos sí son capaces de arreglar un poco las cosas… Y siempre acabo votando, ¡hay que joderse!".
La frase permet una bona anàlisi d’aquesta distància que es produeix entre la realitat de l’acció política i la seva comprensió. Primer, l’antipolítica. El polític, com un individu "apoltronat", un aprofitat, un vividor, un cínic. En segon lloc, la vinculació directa de la política a l’interès particular: "Jo a l’atur, el cunyat sense casa…", i no a l’interès general. En tercer lloc, una imatge del polític com un superheroi que si volgués podria modificar la realitat al seu gust, d’"arreglar les coses". Finalment, en aquest cas, el vot com a fatalitat -"¡hay que joderse!"- i no com a expressió d’una participació esperançada.
Doncs bé: la majoria de polítics que conec no només no viuen asseguts còmodament en una poltrona, sinó que ho fan sota una pressió que pocs resistiríem i que només la vocació de servei públic la fa suportable. A més, la seva feina consisteix a defensar l’interès general que reverteix en el particular, sí, però atenent uns principis que no sempre afavoreixen el cunyat. Per si fos poc, el polític té una capacitat molt limitada d’intervenció en una societat complexa i, en cap cas, pot suplantar la responsabilitat individual de cada ciutadà per fer que tot funcioni millor. I, sobretot, anar a votar no és com demanar la intercessió miraculosa d’un sant, sinó resultat d’un compromís cívic que comença per estar ben informat.
De qui o de què és responsabilitat aquesta distància? No cal dir que, en bona part, de la manera com s’explica la política, de com es formulen les promeses electorals i del menyspreu amb què es tracten unes formacions polítiques a les altres. En bona part, també, dels comentaristes -articulistes, tertulians…- que busquen en l’antipolítica l’aplaudiment fàcil de l’audiència, sempre disposada a buscar qui la diu més simple i més grossa. I, és clar, del mateix ciutadà, la responsabilitat mínima del qual hauria de ser estar ben informat per tenir un bon criteri i decidir amb coneixement de causa.
