Exànima, més aviat. Hi ha moments històrics en els quals les societats tenen ànima, però també existeixen èpoques buides, en les quals impera la supervivència, la indiferència. A l’Europa dels anys 30, per exemple, no era poca la gent que pensava que cadascú s’havia d’espavilar pel seu compte. Evidentment, hi havia moltíssima gent solidària, però també moltíssima gent egoista. I gent que estava disposada a rendir-se, o a apaivagar a base de submissió, el verí del feixisme. Ja sabem com va acabar la història.
França va ser solidària i acollidora amb els refugiats espanyols i catalans? Sí i no, depèn. No està de més recordar els camps de concentració, les platges i tantes altres indignitats. Es tractava d’intentar, en el fons, que la història passés de llarg: i no, la història els va enganxar de ple, igual que al sud dels Pirineus. Ara anem en la mateixa direcció, tot i que en circumstàncies diferents. Molta gent està empenyent per obrir les portes, per acollir dignament els refugiats de les guerres islàmiques, però gairebé ningú està disposat a assumir l’altra part del repte: o es planta cara seriosament, decentment, amb valentia, a aquesta escalada d’atrocitat, o ens acabarà passant pel damunt i obligant-nos a fer front a desafiaments encara més durs. No n’hi ha prou amb la solidaritat, que és imprescindible i digníssima, també cal fer alguna cosa més i no amagar el cap sota l’ala, que és el que des d’Europa fem una i altra vegada.
El truc és esperar que els americans ens treguin les castanyes del foc, com va passar a Sèrbia, cosa que no ens agrada recordar. Això és també l’ànima d’Europa: un potent corrent solidari, que fa trontollar governs i elits egoistes, barrejat amb la tranquil·litzadora idea que no cal implicar-se més. Les onades, però, van deixant cadàvers a les costes. I no n’hi haurà prou amb rescatar nàufrags ni amb acollir exiliats, sinó que tard o d’hora la tempesta ens impedirà quedar-ne al marge. De fet, ja és el que està passant, ens agradi o no veure-ho.