ADA dia hi ha menys opcions i menys marge. Podem acceptar, per exemple, que un govern no se sotmeti a judici popular sobre la seva desastrosa gestió, posem que al 50% per culpa de la seva pròpia incompetència. O podem fer veure, per exemple, que això del 3% no ha existit mai. O fins i tot que la família Pujol o els Millet són tan ficticis com en Patufet. Podem acceptar, com a alternativa, els que es creuen que la llei és seva però que volen fer-nos creure que és de tots: la reforma exprés del Constitucional que acaben de presentar va en aquesta línia, la llei és una mena de plastilina amb què juguen, com si tots plegats fóssim babaus i no ens adonéssim de la seva mala idea.
Podem creure en la fantasia del federalisme, sí, però costa molt, moltíssim, creure que és alguna cosa més que una cortina de fum. Podem fer un acte de fe en l’Europa de Merkel, ja posats a creure en coses inversemblants (Europa?), o fins i tot en el suposat europeisme d’una França que té els mateixos interessos que Merkel (la seva banca) però els dissimula millor, tot i ser igualment responsable del saqueig de Grècia i del que més convingui. Ens ho podem creure tot. Fins i tot els que prometen una independència a l’estil país de Xauxa, en el qual tot serà de franc, Europa ens acollirà amb els braços oberts i tindrem una relació fraternal amb els nostres excompatriotes espanyols.
En qualsevol cas, una d’aquestes coses (com a molt, dues) és el que haurem d’acabar triant, enmig del paisatge apocalíptic que dibuixa el més absolut fracàs de la capacitat espanyola i catalana de fer política d’altura. Entre els que diuen que la llei és seva i els que volen fer-nos creure que tirar pel dret ens sortirà de franc, caldrà escollir. Cada vegada amb menys matisos. Fins que acabem on havíem d’acabar: entre el sí i el no, sense més matisos. I sense una política capaç de fer política, que és el pitjor.
