Hitler, Mussolini, Milosevic i Enver Hoxha, el dictador albanès, en un sol paquet. Ja posats, hi faltaven Stalin o Lenin, Mao, Pol Pot i una llarga llista més de dictadures, atrocitats, matances, guerres i neteges ètniques. I un tal Llucifer, al final, no hauria estat de més. Aquestes són les comparacions que li vénen al cap a Felipe González per escriure, com si fos una mena de sant Pau, la seva "carta als catalans".
El feixisme i el nazisme són, per a González, els referents de l’embolic independentista català. I de Franco, se’n recorda? No. Estranyíssim, oi? A Espanya, quan es parla de feixisme, es tendeix sempre a oblidar Franco i el franquisme, ja és casualitat… Algú pot pensar-se que amb comparacions tan delicades, brillants, originals i amables hi ha cap possibilitat de fer recapacitar ningú i despertar-nos unes ganes boges d’unionisme pels segles dels segles? Doncs mira, la carta de González ha tingut força èxit i aplaudiments a Catalunya. Per què? Per la seva gran capacitat de visió política o sintonia sentimental? Per la carretada de tòpics i insults de la caverna madrilenya amb què ens ha obsequiat, com si ell fos Moisès i parlés en nom d’algun déu, d’alguna veritat incontestable? Si la Soraya t’aplaudeix, preocupa’t: no vas bé. Però ha rebut tants aplaudiments, tants, i alguns tan incomprensibles, que si aquest és el nivell d’intel·ligència i capacitat política o visió d’Estat (no massa més alt que el de la part catalana, una llàstima), anem llestos en els propers mesos. És tan evident que no es mouran ni un mil·límetre com que ells solets són els més perillosos i eficaços independentistes.
