Els europeus podem tenir ànima, o no, però la d’Europa s’ha assecat, fossilitzat. Que no ens vinguin més a donar la tabarra amb la simfonia de Beethoven, les estrelletes grogues sobre fons blau, els fons i programes comunitaris i tots aquests rotllos “patateros” que ens hem empassat amb entusiasme durant tants anys. Europa existia abans de la Unió (?) Europea, i existirà després del Sagrat Imperi Financer-Germànic. Però la Unió i Europa són coses diferents, que ens volen fer creure que són el mateix. I no. No, com el no dels grecs, que saben millor que els alemanys i que la immensa majoria dels europeus què implica dir no. Menystenir els grecs és un error històric clàssic: és un poble dur, resistent, digne, orgullós. Han sabut dir no, cosa que aquí no hem estat capaços de fer: la força se’ns en va per la boca. Benvinguts, doncs, a la post-Europa, allò que la crisi va començar a moldejar i que després ha començat a quedar en mans dels poders financers i de les ambicions alemanyes: un continent al servei del capital i d’una voluntat de domini territorial, d’una consciència de superioritat. Falsa, sí, però a veure qui els ho explica…
Com ja passava en els temps de Carlemany, entre l’espai germànic, l’anglosaxó, l’eslau i l’espai llatí, hi ha diferències possiblement insalvables. A Ibèria li passa el mateix des de fa segles i el món no s’ha enfonsat: el mapa polític i el mapa real coincideixen d’aquella manera, més aviat poc. I si a sobre hi dibuixem un duel ideològic, la Merkeleuropa i la Syrizaeuropa, amb molts matisos les dues, el retrat queda completat. Això va de saber qui mana i qui guanya. Qui passa pel tub i qui treu pit. En qualsevol cas, qui ha perdut ja és Europa. El postmón de la postcrisi comença aquí, amb un no des de la perifèria.
