La veritat: cal molt valor, un valor temerari i quasi suïcida, per plantar cara des de Grècia als segrestadors d’Europa i als seus representants polítics: Juncker, Merkel i companyia. No són altra cosa que servidors de l’autèntic poder financer i corporatiu que ens porta cada dia una mica més a prop del desastre o que ens prepara meravellosos tractats secrets amb els Estats Units per acabar d’arruïnar-nos. I Grècia desafia tot això (malgrat les grans culpes que té) i ho fa també en nom nostre, en nom de la democràcia. Aquesta és la qüestió clau de fons i no si paguen cent o mil milions d’euros més: el que no poden permetre els amos d’Europa és que els ciutadans exerceixin com si fossin sobirans.
El problema no són els diners, ja que han espremut Grècia fins a la sacietat, sinó el mal exemple que pot dinamitar tota la teranyina que han teixit i en la qual ens van embolicant de mica en mica. Si la gent descobreix que a través de la democràcia es poden fer les coses de forma més justa (no cal una revolució soviètica ni veneçolana, en absolut), el model d’Europa que volen imposar estarà tocat de mort. Grècia ha de convertir-se en l’escarment, en l’advertència de tots els mals que ens poden caure al damunt com gosem qüestionar només una mica tot el que ens presenten com a inqüestionable. La batalla de Grècia va d’això, en el fons, i no de deutes, d’impostos, de trampes estadístiques o de les espectaculars vendes de tancs alemanys i francesos al temible exèrcit grec. Va de democràcia, de política. No per no pagar deutes, sinó per destapar definitivament la gran operació d’intoxicació col·lectiva en la qual hem caigut. Potser Tsipras o Varoufakis o els grecs perdran aquesta batalla, però si la guanyen una mica hi guanyarem tots. Si la perden del tot (cosa probable), estem sentenciats: acabaran de fer-nos una Europa a la mida de la seva cobdícia insaciable.
