Mentre aquí les llistes de país van que volen i acaben de preparar la consumació de l’embolic definitiu en el qual ja no sabrem qui ha guanyat ni qui ha perdut ni res de res (una “operació calamar” típica de la política catalana), allà (entengui’s “Madrit”) van cuinant també les seves coses rares. L’objectiu evident és que no canviï res, però per a això cal remodelar totalment l’escenari del teatre, canviar el vestuari i, si cal, els actors. El que no canvia és el text de l’obra ni els personatges. Ja que de moment no ha sortit bé la verinosa estratègia de la gran coalició, ni ha acabat de reeixir l’operació Rivera (tot i que continua tenint camp per córrer), ara els focus s’han girat cap a Felipe VI. Clar, ja fa un anyet d’aquella “operació cementiri d’elefants” que va plantejar-se com un lifting d’urgència a la monarquia. I després d’una setmana en la qual estranyament no fem res més que llegir o veure extraordinaris elogis a la figura de l’actual monarca (líder mundial, li han arribat a dir, fins i tot), ha aparegut “la idea”. Sempre va així: un globus sonda, a veure què passa, quin recorregut té.
“La idea” és demanar al monarca que exerceixi el seu “paper arbitral”. És a dir, que “borbonegi”, que faci política i que encarrili una mena de segona transició en la qual canviï tot perquè en el fons no canviï res essencial. Una idea magnífica, clar, per remenar les cireres en la penombra dels despatxos, per buidar de contingut la democràcia, per evitar que els ciutadans decideixin lliurement les coses importants… “Paper arbitral”, en diuen, i queda molt elegant. Com si no participés en el partit, com qualsevol altre àrbitre. El truc és que ell sí que juga el partit, tot i que el públic mai no ho veu: l’uniforme, la corona, la llei i el protocol el situen més enllà del bé i del mal. L’àrbitre acabaria essent, doncs, el capità de l’equip contrari…
