La pregunta que planteja Unió és a primera vista un embolic enganxós, digne dels millors acudits marxistes, de la línia Groucho: la part contractant de la primera part contracta amb la part contractant… Però després de fer broma i riure una mica, deixant de banda les maniobres internes i la "finezza" democristiana de tota la vida, la pregunta no és cap tonteria. Com en els jocs d’ordinador, hi ha qui pretén saltar-se pantalles i anar directament a la darrera, la del gran sí o la del gran no. Sense matisos, sense tenir un guió seriós, improvisant cada dia i repartint a tort i a dret carnets de traïdors o de patriotes. A mesura que "el procés" avança… no, rectifico, no "avança", sinó que "es mou", que no és el mateix, està més clar que falta maduració, falten matisos i sobren presses, a més d’intents força grollers i barroers de confondre el país amb dos o tres partits i dues o tres entitats. Unió, amb la seva pregunta espesseta i alambicada, plena de condicionants, posa per escrit la realitat i ho fa des d’un catalanisme no sospitós. Sí, d’acord, amb un munt de maniobres i estratègies amagades, però té la virtut també de provocar una reflexió seriosa, en contrast amb tantes fugides inconsistents cap endavant. Els democristians són els que menys es refien del "Déu proveirà". Tampoc no tenen massa clar cap a on van, ni els més radicals ni els més moderats, però almenys com a organització indubtablement catalanista no es mouen en el terreny de la fe absoluta, sinó de les incerteses i certeses raonables. Per tant, al marge dels seus propis embolics interns, acaben de fer un servei al país: posar per escrit els dubtes, les limitacions, les línies vermelles. I cadascuna d’aquestes línies vermelles, força raonables la majoria, es converteix en una pregunta que caldrà respondre. El procés té futur, sens dubte, però no de la manera com està anant, a batzegades, sense rumb. No n’hi ha prou amb un "Déu proveirà" o "ja ens en sortirem" o tants actes de fe que ens plantegen. Una mica de racionalitat no estarà de més, no per refredar les coses, sinó per redreçar-les abans que tot plegat no acabi en un camí sense sortida. Que és cap a on va ara mateix: de pressa, de pressa, però cap a on i per quin camí? Veurem quin joc dóna el ni sí ni no…
