Espanya torna a anar bé. Repetim-ho amb fe, amb il·lusió: Espanya va bé. Les coses milloren. L’atur baixa. Es creen milers de llocs de treball. Els organismes internacionals s’admiren de la recuperació de l’economia espanyola… i s’esveren quan veuen que molts espanyols voten, a la desesperada, aventures radicals… Estarem en campanya per a les generals, potser? Ui, no, què va! Senzillament, el país va bé i les receptes econòmiques funcionen. Ens ho diuen dia sí i dia també: molts polítics, la banca i els mitjans que tenen controlats, és a dir, gairebé tots. L’atur, per exemple.
És innegable que baixa lentament: uns 117 mil aturats menys. Les xifres ho indiquen, clar que sí: ve l’estiu i pugen els contractes. Tota xifra amb un “+” al davant és de signe positiu? Sí. Però això no la converteix forçosament en positiva. Per exemple. És positiu que els contractes estables siguin un 7,9% del total? I que gairebé la meitat d’aquests siguin a temps parcial? Dubtós, com a mínim. És positiu que la indústria generi menys nous contractes que l’agricultura? Deixem-ho en preocupant, per exemple. És positiu que la construcció sigui el segon sector que més feina ha creat, després dels serveis? La construcció torna a ser la clau de la recuperació de l’ocupació, a un ritme molt potent. Això és un bon indicador? De què? Més aviat, els indicadors són alarmants: el país torna a repetir la pel·lícula que ja sabem, una i altra vegada, com acabarà. En una economia viciada i flàccida que és incapaç de generar progrés sòlid. Normal, per altra banda, en un país amb governs, com el català o l’espanyol, que no tenen política econòmica ni fiscal. Tenen política recaptadora, clar que sí; una dependència suïcida de l’endeutament; una incapacitat patètica de liderar, i, això sí, una claríssima política laboral: destrossar tot el que es pugui en matèria de salaris, drets, estabilitat… Aquí sí que, per desgràcia, el seu èxit és innegable. Deu ser per això que ens volen fer creure que anem tan bé…
