L’avançament de dades de l’Idescat sobre la població de Terrassa el 2024 i el primer de gener del 2025 ens permet donar un primer cop d’ull a com canvia la ciutat. Un creixement, però, que es produeix sense capacitat municipal d’intervenir-hi.
I aquesta és, precisament, la primera observació que cal fer: hi ha factors demogràfics externs molt potents que no es poden controlar localment. S’hi pot reaccionar millor o pitjor, i es poden fer alguns pronòstics, sempre condicionats també a factors externs. Una crisi econòmica global, una pandèmia o un ximple a la presidència dels Estats Units de Nord-amèrica refredant el creixement econòmic mundial o fins i tot una sequera continuada són circumstàncies que ens cauen damunt de manera fatal i que alteren tota possibilitat de planificació.
Que la població de Terrassa, el 2024, hagi crescut un 2% i ja superi la xifra oficial dels 233.000 habitants és brutal en molts sentits. Per exemple, en termes d’habitatge, si aquest any van arribar a Terrassa força més de cinc mil persones i la mitjana de persones per habitatge és de 2,6 –tot i que entre els nous arribats la xifra podria canviar–, això significa una demanda aproximada de més de dos mil habitatges més en un any.
Parlem de xifres oficials que, com sempre cal recordar, només recullen els fets registrats i no totes les “irregularitats” censals, que en són moltes. Però només amb aquestes dades, el moviment demogràfic encara és més gran del que ens diuen les fotos fixes finals que comparen cada primer de gener. Per exemple, si el 2024 l’Idescat diu que van arribar més d’11.000 immigrants, però que en van marxar més de 7.000, això significa un anar i venir que afecta tota mena de serveis més enllà del creixement final. Ho saben els mestres quan entren o surten alumnes a mig curs, ho nota la sanitat i tota la resta de serveis municipals que s’han d’oferir també als passavolants.
Terrassa ja té –oficialment– prop d’un 22% de població nascuda fora d’Espanya. I això sol cridar l’atenció pels recels contra la immigració estrangera. Però el cas és que segons les dades de l’Idescat, més de set de cada deu dels també “immigrants” espanyols venen de la província de Barcelona: més de 6.000 persones, sense comptar les que han marxat. Això vol dir que les polítiques migratòries no s’haurien de centrar exclusivament en els nascuts a l’estranger, sinó que també haurien de tenir en compte aquests altres perfils. Caldria estudiar-ho bé perquè tindria sentit pensar que l’immigrant barceloní utilitza més Terrassa com a ciutat dormitori –per preu de l’habitatge i per bones comunicacions– i li surt més rendible que viure a l’àrea metropolitana. En canvi, a l’immigrant estranger li és més complicat moure’s i busca més estabilitat al seu barri, on viu entre iguals.
Hi ha moltes més dades interessants. En els darrers vint anys, també molt aproximadament –vull evitar l’efecte precisió que acaba sent el menys rigorós–, Terrassa ha passat d’oferir 75.000 a 90.000 habitatges. I això, en un procés continuat d’una mitjana de menys persones per habitatge, de 2,8 a 2,6, bé sigui per la disminució de la natalitat, per l’increment de famílies monoparentals o per l’augment de persones grans que viuen soles. I tot condicionant formes de sociabilitat, de suport mutu, de sentit de pertinença.
La nostra ciutat canvia molt ràpidament, al marge de si és en un sentit que agrada més o menys, i només cal desitjar que els qui hi tenen responsabilitats ho estudiïn amb molta atenció. I, és clar, ens agradaria que ens ho expliquessin per poder entendre millor on, com i amb qui vivim.