Que Terrassa té una bona nòmina actual d’historiadors és una evidència. També d’arxivers professionals. I si ho estenem una mica més, de bibliotecàries. I, a més, n’hi ha llarga tradició. I al seu costat, hi ha els cronistes.
La llista d’historiadors és gran, competent i reconeguda entre els professionals. Encara falta molt per fer justícia des del punt de vista institucional als pioners, com és el cas de Francesc Torrella i Niubó. La llista de bons d’arxivers –alhora historiadors– no es queda curta, des del mestratge de Pere Puig i Ustrell. I la de bibliotecàries, podríem anar a les de la Biblioteca Soler i Palet, com Maria Coll. Dels actuals, com que no els podem citar tots, millor no citar ningú. I, encara, hi ha les institucions que els acullen: l’Arxiu Comarcal, les Biblioteques Municipals, l’Arxiu Tobella, el Centre d’Estudis Històrics o la revista Terme.
A part de les persones que podríem dir que estan a mig camí, o bé perquè la dedicació mai no va ser professional en el sentit de ser-ho a temps complet i remunerada –el cas de l’historiador Cardús, el meu avi–, o perquè ha estat una dedicació parcial en el temps –el cas de Xavier Marcet–, Terrassa ha tingut un planter extens i qualificat d’allò que en podem dir cronistes. De Baltasar Ragón a Rafel Comes, passant pels Duch, Trenchs, Gorina, Palomares, Massagué, Avellaneda, de la Serra, Escudé, i molts més.
Però les raons de pes i immediates que justifiquen aquest article, ara mateix, són tres. La primera és el cas de Joaquim Verdaguer, que va morir l’1 de gener del 2022, i a qui ahir es va fer un homenatge presentant un primer recull, “Barris, carrers, places, parcs, masies i cases”, que la Fundació Torre del Palau ha publicat de les cròniques que havia escrit al seu blog. La segona raó és el llibre acabat de publicar de Teresa Cardellach i Montserrat Cuyàs, Terrassa desapareguda, amb 167 fotografies antigues de la ciutat. I encara hi he d’afegir el “Sant Llorenç del Munt (una biografia)”, de Vicenç Villatoro.
El paper dels cronistes, amb un ull posat a la història diguem-ne científica i un altre els relats orals populars, i als mites i llegendes d’origen incert, és d’una importància extraordinària. Primer, perquè omplen els intersticis de la història professional, en general limitada per allò que pot dir del cert. Segon, perquè poden permetre’s el recurs a un llenguatge planer, sense l’enfarfec de citacions i bibliografies inacabables. També perquè la crònica ciutadana ofereix un espai d’investigació a moltes persones que no van poder dedicar-se a aquesta vocació en el pla acadèmic, però que l’han pogut desenvolupar mostrant un gran compromís ciutadà i un enorme interès, afecte i respecte pel passat local. Un article escrit per historiadors professionals sobre el paper d’aquesta llarga i extensa tradició de cronistes locals seria una bona manera de reconèixer-los la feina feta.
Però, per damunt de tot, el paper del cronista és el de la divulgació. I, en aquest punt, cal observar amb preocupació l’enorme desproporció que hi ha entre el molt i ben explicada que ha estat i és Terrassa, i el poc i mal coneguda que és. Els llibres esmentats responen al primer objectiu: explicar molt i bé el passat antic i recent de la ciutat. Però què més podem fer per desvetllar l’interès per la ciutat on es viu i que se sàpiga fins a quin punt som hereus d’aquest passat? Què més cal fer per traspassar els límits, en una ciutat de 230.000 terrassencs, dels cinc-cents o mil seguidors habituals d’aquestes cròniques? Aquesta és la gran pregunta a què caldria donar resposta.
