Joaquim Verdaguer tenia un coneixement enciclopèdic sobre Terrassa i una generositat extraordinària per compartir aquest coneixement.
Ho explica molt bé Xavier Marcet en el llibre que acaba d’editar la Fundació Palau: “Barris, carrers, places, masies i cases de Terrassa”. Un llibre que és un acte de justícia i un tribut d’amistat.
Efectivament, aquest llibre no hauria estat possible sense la incansable feina de la Fundació Palau per fer aflorar el coneixement sobre la nostra ciutat ni sense la feina ingent i callada de Rafael Aróztegui de convertir en un material editable en forma de llibre la informació que Verdaguer –el seu amic de tants anys i de tantes coses– va bolcar en el seu blog. És una lloable iniciativa que ve a complir el propòsit que assenyala Màrius Massallé en el prefaci de l’editor: procurar que el que va destinar Verdaguer a un format digital pugui tenir assegurada una vida més llarga en forma de paper. Salvant totes les distàncies, és el que va fer Pere III a la Cancelleria quan va veure que els documents es començaven a redactar en paper, va ordenar que es tornessin a fer en pergamí perquè no tenia clara la durada del paper mentre que el pergamí semblava una cosa molt més sòlida i duradora. Em sembla encertada aquesta prevenció, sobretot perquè és un motiu per endreçar tota aquesta informació i donar-li un sentit de conjunt.
El llibre resultant és una enorme font d’informació sobre la nostra ciutat, plena de curiositats i d’anècdotes, però també d’informació molt sòlida per saber no tan sols d’on venim sinó com és que hem arribat fins aquí. En aquest sentit, és imprescindible l’apartat sobre els barris de Terrassa, tot i que segurament és la més desigual. I, tanmateix, és on hi ha el Verdaguer més reivindicatiu i més crític: no s’està de blasmar el criteri amb què s’han establert els noms d’alguns barris de Terrassa, especialment els que pertoquen al que ell se sentia més seu, l’Antic Poble de Sant Pere. Té tota la raó, em penso, quan fa veure la manca de sentit en el fet que tres barris de Terrassa portin el nom de Sant Pere quan hi havia solucions molt més efectives i, sobretot, menys redundants. Però si alguna denominació li fa treure el geni és la del barri del Pla del Bonaire perquè és, curiosament, fora del Pla del Bonaire, que estaria compost per les propietats de les masies de Can Carbonell i Can Candi i entre aquestes i el barri del mateix nom encara hi hauria el Pla del Garrot. Tampoc no li agrada, amb tota la raó, la denominació de Can Jofresa per als blocs de pisos de la carretera de Rubí perquè s’edificaren sobre els terrenys de Can Bosch de Basea. Algú va trobar que era un nom massa complicat per a un polígon de pisos i va fer que adoptés el nom de la masia relativament veïna de Can Jofresa. Així s’escriu la Història, que diria el poeta.
Hi ha coses en el llibre que són molt Joaquim Verdaguer en el sentit que només a ell se li acudiria mesurar la llargària total dels carrers de Terrassa (704 km) i les hores que trigaria algú a recórrer-los completament, 140 hores, que seria el mateix temps que s’hauria d’emprar per anar de Terrassa a Segòvia. La informació que hi ha al llibre sobre els carrers de Terrassa i les seves anècdotes és impagable, especialment la que fa referència als noms populars dels carrers i l’origen d’aquests noms. Només hi trobo a faltar, segurament per raons familiars, el carrer del Gall.
No se m’acut millor manera d’acabar aquest article que recollint la semblança de Joaquim Verdaguer que fa Xavier Marcet en el seu pròleg: “Verdaguer ha deixat un llegat que tots els historiadors utilitzaran. Les seves observacions els estalviaran moltes hores, hores que ell havia posat des de la passió perquè avui en puguem gaudir. (...) Persones com el Joaquim Verdaguer, treballador, perseverant, humil, fan que les ciutats siguin una mica més ciutats. Fan que el fil que uneix les generacions de gent de Terrassa amb la ciutat sigui més consistent. L’autor és d’aquelles persones que, amb la seva contribució han fet que la ciutat sigui millor”. No hi puc estar més d’acord.
