“Yo no voy a condenar algo en lo que mi padre participó”, va dir José María Aznar, el polític de dreta extrema i expresident del govern espanyol, i hi va afegir: “La ley de Memoria Democrática es el mayor atentado contra la convivencia pacífica de los españoles de estos años”.
Aquests dies de memòria, quan celebrem els cinquanta anys de la mort del dictador, hem pogut observar com una part del jovent prou significativa –una quarta part– veu preferible un règim autoritari i gairebé la meitat diu que desconeix que Federico García Lorca va ser assassinat pels franquistes. Però encara més, a la dreta creix la idea que Franco va fer coses bones i dolentes, mentre que als grups de la ultradreta hi ha una majoria de persones que consideren Franco i el franquisme com un règim acceptable.
Aquest desconeixement i alhora aquesta negació dels fets històrics del passat ens ha de posar en guàrdia als historiadors, professors i en general a la societat civil democràtica, avui que encara som majoria. Fer arribar als joves aquest coneixement és una tasca de tots i totes, però especialment dels més joves, car per ser efectius, necessiten fer-ho mitjançant les xarxes socials i els nous espais i les noves formes de comunicació –influenciadors, “youtubers”, “instagramers”, “tiktokers”, etc.–. Però perquè aquests joves puguin tenir els continguts històrics que els calen, els historiadors i altres professionals han d’oferir els continguts veraços i professionals que necessiten per fer la seva tasca en el que avui denominem la “baralla cultural” contra els enemics de la democràcia i les llibertats, el neofeixisme del segle XXI.
Resta pendent l’estudi dels victimaris –botxins, torturadors, delators, confidents, repressors franquistes i autoritats del règim–, alguna cosa hem fet recentment amb l’historiador Juan Antonio Olivares, però resta pendent a la nostra ciutat una investigació històrica i en profunditat. Algunes coses vàrem explicar Josep Lluís Lacueva, Lourdes Plans i jo mateix fa vint anys al llibre “Combat per la llibertat: memòria de la lluita antifranquista a Terrassa: (1939-1979)”.
Els victimaris franquistes no han mostrat mai cap penediment, ni a la nostra ciutat, ni a Catalunya ni a Espanya. Però el que encara és pitjor: molts dels seus descendents mai han censurat les activitats dels seus pares de forma pública i evident. Molts encara no han fet la reflexió del paper jugat pels seus familiars durant la dictadura, des del simple militant del Moviment (FET-JONS), el guàrdia civil, el policia nacional o municipal, els caps del sindicat vertical i els regidors o alcaldes. Alguns ho ha fet en privat, d’això tenim constància els historiadors, però encara mai públicament.
Encara avui hi ha persones que no entenen que rebutjar l’actuació política dels seus familiars directes o que siguin desposseïts d’honors atorgats per una dictadura criminal, com va ser la franquista, és una obligació democràtica i ètica. Els fills no són responsables de les actuacions dels seus pares o avis en el passat, i estimar-los rebutjant la seva inhumanitat passada ens dignifica a nosaltres com a éssers humans, i és una lliçó de vida per als nostres fills i nets.
Fa un mes, es va fer una conferència dins del cicle “50 anys per a la Llibertat: el llarg camí per a la recuperació democràtica” a Terrassa, i hi va parlar l’amiga Loreto Urraca –neta de Pedro Urraca, el policia espanyol i agent de la Gestapo que capturava els republicans exiliats a França, entre ells, el president Lluís Companys–, la cara més visible del moviment Historias desobedientes, que aplega els descendents dels delators, torturadors o assassins de la dictadura franquista que han trencat el seu silenci i han començat a alçar la veu per desmarcar-se públicament dels seus avantpassats i demanar perdó a les víctimes. El moviment va sorgir el 2017 a l’Argentina i ara també està present a Espanya.
Loreto em va animar a participar-hi, no ho he fet, i en aquella conferència vaig intervenir per recordar la meva experiència a la caserna de la Guàrdia Civil de Terrassa –on anaven els altres franquistes de la ciutat de festa el dia del Pilar–, nosaltres, els fills dels guàrdies civils, vàrem viure en directe el funcionament de la repressió (1973-1975), vèiem com entraven els detinguts a les dependències on els torturaven i com sortien dies després. Els torturadors, avui molts d’ells ja morts, eren agents especialitzats (SIGC), no eren pas el conjunt del cos. Però malgrat tot, nosaltres vàrem entendre que els nostres pares eren part de l’engranatge repressiu franquista, tan engranatge com ho eren els regidors franquistes o d’aquells anys a l’Ajuntament de Terrassa. No he deixat d’estimar el meu pare, el visito habitualment, però sé distingir perfectament entre la persona i la seva història. Molts altres a la nostra ciutat encara no ho han fet.
No he de demanar perdó per les accions que rebutjo i que no són responsabilitat meva, no ho necessito per sentir-me millor, el que vaig decidir quan era delegat dels estudiants l’any 1976 a l’institut Blanxart va ser sumar-me a l’antifranquisme i, molts anys després, vaig dedicar-me a la recuperació de la memòria de la lluita antifranquista i antifeixista a la nostra ciutat, com a historiador i ciutadà.
