Deia Albert Einstein: “Temo el dia que la tecnologia sobrepassi la nostra humanitat. El món només tindrà una generació d’idiotes”.
I ja hi som, ja hi hem arribat, no farem res per frenar-ho? Almenys intentem-ho en la mesura que puguem, si cada un de nosaltres que pensem que no anem bé, alhora que no estem en contra dels avenços, hi anem posant el nostre granet de seny, podrem aconseguir una mica de consciència en la seva utilització, segur que els nostres nets ens ho agrairan.
Podem començar per anomenar les eines digitals pel seu nom real, com a exemple la IA. La IA no és una intel·ligència artificial, és això:
IA= intervenció ràpida algorítmica, sense sentiments ni ètica ni miraments. El seu nom, per tant, ha de ser: IR per intervenció ràpida, o IRA per intervenció ràpida algorítmica. I, sobretot explicar bé per què pot fer aquests algoritmes.
Alerta! No he patentat el nom, en conseqüència, invito tothom que el copiï, que el comparteixi fins a anul·lar l’altre, el que enganya, quan dic tothom ho vull dir mirant als ulls de qui ara diu que s’han de fer normes i normes ètiques per la seva utilització; van molt tard, però val més tard que mai, per això els demano que la primera norma sigui posar-li el nom correcte, traient el fals d’ara IA, el correcte és IRA (intervencions ràpides algorítmiques), bé o RAI (“rapid algorithmic intervention”) si volem mantenir les sigles angleses, que sembla, a alguna gent, que “vacil·len” més, ara bé, sobretot cal explicar bé per què es poden fer aquests algoritmes.
La IRA pot fer algoritmes perquè científics, escriptors, metges, psicòlegs, músics, pintors, etc., és a dir, qualsevol de nosaltres, de manera conscient o inconscient, ha anat deixant al tan famós núvol tot allò que ha anat fent al llarg de la vida, professional o no, d’ençà que utilitzem per a tot les xarxes, sigui amb l’ordinador, mòbil, etc.
El dia 9 d’abril llegint la contraportada del “Diari ARA” l’article de Josep Ramoneda, he vist que es fa les mateixes preguntes sobre la IA o IRA que jo: qui en té el control? Al servei de qui està? Qui marca els límits? Si és que en té, diu ell. I cito textualment: “Fa basarda, per exemple, que arribi a les escoles. Si s’hi instal·la, algú aprendrà a escriure?”. Jo hi vull afegir: ni, evidentment, a pensar. I el dia que el sistema caigui, que no ho dubtin que caurà, algú recordarà com es fa la sopa d’alls?
Mirin, la IA, o com jo l’anomeno, IRA, l’única cosa per a la qual està preparada és per aprofitar-se de tot el que “persones” han anat deixant a les xarxes socials i que a través d’unes paraules bàsiques comença a fer algoritmes fins a donar-nos allò que ni sé si esperàvem que fos d’aquella manera, però com que ja ens ho ha donat aquesta suposada superintel·ligència, que de fet escombra i recull ràpidament per acontentar-nos i, sobretot atordir-nos, ens meravella. De segur que quan, en poc temps, és a dir, ja, algú posi les paraules “perdó”, “fer cua”, “anar al darrere”, no dubteu que en una frase ben estructurada sortirà el repugnant “llepant el cul”, perquè ja està a les xarxes de tots els que controlen les IRA.
Avui dia 10, també llegeixo al “Diari ARA” aquest titular: “Es viralitzen ofertes d’empreses que s’ofereixen a redactar treballs universitaris”, que bé, oi? Així ja no cal cap esforç, cal veure com acaba l’article ho diu tot: “Destaquen que els treballs finals són una part essencial del recorregut formatiu, perquè permeten posar en pràctica les competències adquirides i demostrar la capacitat d’anàlisi, síntesi i recerca de l’estudiant”. Conclouen: “Renunciar a fer aquest procés suposa renunciar a aprendre” i d’aquesta manera, a part de plagiar treballs, anem permetent que es faci realitat el que va predir Einstein: “El món només tindrà una generació d’idiotes”, són aquells que quan cau el sistema no poden fer res, ni la o amb un canut com dèiem abans. Quan perdrem la curiositat, les ganes, quan no ens va l’esforç, i esperem que tot ens vingui fet, perquè ja hi ha robots, IRA, antigament IA, a més de ser ignorants, anem tornant ignorant a la IRA (IA), ja que no la nodriran de més recursos; però tampoc cal preocupar-se, o sí, i molt, perquè qui la nodreix de contingut són els Trump, Musk, Robert F. Kennedy Jr., Vance, Putin, Netanyahu, Milei, etc., i carall que bé anirem.
Els aconsello tornar a veure la magnífica pel·lícula “2001: una odissea de l’espai”. És una pel·lícula de ciència-ficció del 1968, dirigida per Stanley Kubrick. Ara ja no es pot anomenar de ciència-ficció, és pura realitat. Com ho serà l’apagada total dels ordinadors com aleshores. Això sí, després d’abocar-nos a la sequera, com que ja sabem que necessiten molta aigua per refredar els seus sistemes, i potser, tan sols potser tornarem a ser persones, ens tractarem com a persones mirant-nos als ulls quan parlem, ens somriurem, saludaré, serem empàtics, i preguem haver pres consciència per no repetir la destrucció.
Vol dir que estic en contra de tots aquests avenços? No, radicalment no! Deixem-los en mans de les persones ja formades per utilitzar-los a favor de les persones, amb pensament crític per decidir què és el que pot ser útil i què no, amb lleis que regulin amb claredat i ètica la seva utilització. Abans de posar les coses al mercat i, a l’abast de tothom, han d’estar clares les seves utilitats i perills, perquè com sempre els més perjudicats són els més febles, els menors i els més grans, també el nostre planeta, que sempre acaba pagant les nostres estupideses.
“L’objectiu principal de l’educació és crear persones capaces de fer coses noves, i no simplement repetir el que altres generacions van fer”. Jean Piaget, puix exactament això: “Persones capaces de fer coses noves”, amb criteri!