No hi ha dia que vagi per Terrassa i no visqui o vegi com alguns homes es fan seu el carrer amb agressivitat. Com cantava Zoo, si ens defensem a hòsties, millor que plorin ells. I de pas, a veure si aprenen a plorar.
Què tenen en comú aquestes set escenes?
U: un gos ve corrent cap a mi, mentre he sortit a fer esport pel parc de Vallparadís. Els gossos em fan por (és irracional) i em cago veient com ve cap a mi, tot i que al final s’atura a dos pams de la meva cama. L’amo, a 100 metres de distància, veu l’escena i no diu pas res, malgrat que estic superacollonit.
Dos: surto de casa a fer un cafè i camino per la vorera pintada al terra d’un carrer a prop de la Biblioteca Central. Un cotxe circula envaint l’espai dels que anem a peu i m’hauria atropellat si no m’aparto. Faig escarafalls. Tira recte i ni el veig.
Tres: una dona amb mocador musulmà puja pel carrer Montserrat. Dos homenots rabassuts que baixen per la mateixa vorera segueixen al seu pas, obligant la dona a apartar-se a la calçada. En cap moment la miren.
Quatre: dinem dues persones al restaurant L’Indret i conversem de tot i de res, fins que a la taula del costat un home –per passar l’estona– comença a fer una videotrucada de WhatsApp a crits. El meu acompanyant i jo no podem escoltar-nos.
Cinc: camino a mitjanit pel carrer de les Tres Creus de Sabadell, direcció a la Renfe. I sense intercanviar paraules, una persona em clava un cop de puny que em fa caure a terra. Abans que em pugui recuperar, d’altres em peguen puntades de peu.
Sis: fa uns anys, carrer de la Rasa. Torno cap a casa agafat de la mà del meu company d’aquell temps. Uns “niñatos” se’n riuen de nosaltres a la cara.
Set: Fa uns mesos, carrer Font Vella. Em faig una besada amb la meva parella. Crec que uns adolecents ens estan gravant amb el mòbil, mentre fan rialles.
Tinc una pregunta, però ja en deus intuir la resposta. Què tenen totes aquestes situacions en comú? Que sempre són homes.
Per què els homes –la majoria– ens movem per l’espai públic d’una manera diferent de com ho fan les dones –la majoria–.
I per què? No és una qüestió d’educació. O de civisme. Són homes en el 98% dels casos.
I per què? No crec que sigui per haver nascut homes. És per haver estat educats i socialitzats com a homes. Aprenent que tens privilegis sobre els altres (tot i que sigui de forma inconscient). Vaja: és el patriarcat.
I quan les feministes diuen que el cos és un espai de lluita, ho diuen literalment. Perquè el teu cos pot acabar malament. Vas pel carrer, et trobes amb la masculinitat hegemònica i acabes a Urgències de Mútua. I això succeeix cada dia.
Francesc Miró explica al seu recent assaig “Homes, amor, cures” (Sembra, 2024): “Els homes ens habituem a esclats d’ira i a la resolució de conflictes a través de l’expressió de la violència (...) perquè això ens recompensa en estatus d’homenia”. I necessitem mantenir aquest “capital reputacional” perquè ens han educat així.
Justament per reflexionar sobre masculinitats, el 29 d’abril hi haurà un debat al Teatre Alegria (18.30 hores), en el qual participarà la “Santa Trinitat” dels homes que estan repensant la seva masculinitat: Roy Galán, Miquel Missé i Alfredo Ramos. És un “must” a l’agenda de qualsevol home. Perquè ser home no té gens d’interès, avui dia, si no és per impugnar-se.
Quasi m’agradaria ser una dona negra lesbiana. Que sembla un acudit? Que és “woke”? Una dona negra lesbiana –per les interseccions que viu– és la persona a la qual li hauria sabut molt de greu que el seu gos m’hagués acollonit. No és “woke”. És posar els nostres cossos. I dir, com cantava el grup valencià Zoo, que “si ha de plorar algú, que ploren ells”. U: Perquè ens hem de defensar. I dos: perquè a veure si plorant deixen enrere la precarietat emocional en què viuen.
Postdata: assumeixo perfectament que estic parlant com a home que soc. Un home blanc, cis, adult, del centre... I, tot i això, la masculinitat hegemònica m’agredeix cíclicament.
Ergo, si jo soc un privilegiat... Què no viuen les dones cada dia? No ho arribo ni a intuir. Perquè a mi no m’han agredit mai de forma sexual: ni bavejos a la disco, ni assetjament pel carrer.
Ara bé: quasi no conec cap amiga meva que no pugui explicar una agressió que hagi patit al llarg de la seva vida. Sempre som els homes.