El 14 d’abril del 1931, es va proclamar la segona república. Fet que va fer abdicar el rei Alfons XIII i va significar un canvi que va fer tremolar els fonaments d’aquella Espanya ultraconservadora i caciquil. Espanya va entrar al segle XX amb una estructura econòmica heretada des de l’època feudal a les zones pageses, que portaven una evolució tardana en la consolidació de les reformes industrials que gran part d’Europa ja vivia.
L’etapa d’Alfons XIII i la dictadura de Primo de Rivera, amb una vaga general que va paralitzar el país. Les condicions al camp eren d’una fam estructural, en què el jornaler s’aixecava cada matí sense saber si podria donar menjar a la seva família.
La política de dretes desenvolupada en aquests anys, sota la monarquia borbònica, suportada amb la complicitat de l’església a les zones rurals, que formava part del poder econòmic, i que es regia per les mateixes normes establertes segles abans, on al sud i a l’est, eren grans latifundis, van ser els factors que van sotmetre la majoria dels pobles d’Espanya a aquesta fam estructural, excepte a les zones del nord i de l’est, que disposaven d’altres fonts de supervivència. La industrialització tampoc va aportar l’estabilitat necessària, els jornals eren de misèria, just per comprar pa i alguna cosa més. L’accés a la carn només era accessible en les festes tradicionals. El Llevant, Euskadi i Catalunya eren terres que el desenvolupament industrial es va donar més intensament.
L’analfabetisme era una xacra social que s’estenia de nord a sud, i era molt més elevat a l’est, a l’altiplà central i al sud. El 1900, el 50% de la població era analfabeta. Trenta anys més tard (1930) era del 32%, gairebé 6 milions de persones no sabien llegir ni escriure. El primer govern republicà va iniciar un pla per atallar aquesta xacra, calia dotar l’educació primària de més mitjans, tant professionals com centres educatius, a més, calia establir mecanismes per arribar a tots els racons d’Espanya com fos. Per a això es van crear les Missions Pedagògiques. Es van nodrir de milers d’espanyols amb diferent formació i amb el mateix objectiu, ningú havia de quedar-se fora del pla d’alfabetització programat. També va servir per acostar molts ciutadans joves i més grans a les activitats escèniques del teatre, la poesia recitada, i a altres activitats similars.
Es van dotar els plans educatius de mecanismes democràtics en l’ensenyament. Es va suprimir l’obligatorietat de la religió. Es va fixar la meta d’incrementar les escoles públiques. Es va implantar la separació de l’Església i l’Estat. En quatre anys es van construir 9.620 escoles, davant de les 11.128 que s’havien construït en trenta anys (des del 1900 fins al 1930). La república s’havia proposat construir 27.000 escoles, però el cop d’estat del 18 de juliol del 1936 va acabar amb aquest objectiu.
Una dada significativa va ser que el procés d’alfabetització va tenir millor resultat entre les dones que entre els homes. Es va incrementar notablement el nombre de dones que sabien llegir i escriure.
El concepte educatiu es va canviar totalment. Es va utilitzar l’experiència de la Institució Lliure d’Ensenyament (ILE) i el moviment d’Escola Nova. Es va assegurar l’escola pública, gratuïta i obligatòria, era l’única capaç de trencar amb les desigualtats de gènere i classe social. Havia de basar-se en una escola laica, tenir una metodologia activa en què l’alumne era protagonista del seu aprenentatge i desenvolupava tant la ment com el cos.
Es van incrementar les places dels docents. Es va millorar el salari dels mestres i els mecanismes d’ingrés. Es va dotar la formació de docent de més preparació professional, des de la formació bàsica a partir de batxiller, i l’obligació de pràctiques pedagògiques. La posada en pràctica d’aquests plans educatius van xocar amb els interessos de la dreta, que des del 1933 van arribar al poder i van paralitzar moltes d’aquestes reformes.
Els plans educatius que es van aprovar va ser un dels motius que va portar al cop d’estat. La repressió que va exercir sobre la població civil va ser enorme. Ser mestre ja era motiu per ser sospitós d’auxili a la rebel·lió, moltes vegades va suposar la mort, i per descomptat que van ser depurats més de 60.000 professors llicenciats, de les seves llicenciatures, i els que van poder, van fugir d’Espanya. Van ser substituïts per militars, falangistes i altres addictes al règim. Les conseqüències van ser el retrocés formatiu en el conjunt de la població.
Onze anys després del cop d’estat, Espanya seguia en les tenebres de l’analfabetisme. El 10 de març del 1950 es va crear la Junta Nacional contra l’analfabetisme (1950-1970). El 1960, la taxa d’analfabets era del 14%. El percentatge era més alt en dones que homes (18% població femenina davant del 9% masculina). Fet que demostra que el règim perseguia que les dones retrocedissin en la seva formació, davant de l’avanç que van viure a la república.
A la dècada dels seixanta, el franquisme necessitava una societat civil més ben preparada. Es va legislar perquè l’esforç d’alfabetització de la societat civil fos més gran, i es va obligar que per a la contractació laboral s’havia de posseir la Targeta de Promoció Cultural, que més tard es va transformar en el Certificat d’Estudis Primaris. De totes maneres, va quedar un residu de població analfabeta, majoritàriament de dones i a zones rurals, ben perseguit pel Servei Social de la Secció Femenina de la Falange Espanyola, el qual era un deure nacional que Franco va imposar a les dones d’entre 17 i 35 anys. L’objectiu va ser rebre formació religiosa, nacionalsindicalista i de la llar, buscava preparar la dona com a mare, esposa i mestressa de casa. L’accés a la formació universitària estava relegat només per als homes.
Trenta anys de retard es va aconseguir a la població civil en general, amb la imposició del franquisme, això els va permetre salvar conceptes feixistes que avui dia són els banderers per Vox a les diferents regions d’Espanya (la pàtria, les tradicions religioses, i el patriarcat). Només als territoris històricament nacionalistes el nivell formatiu va ser superior.
L’antagonisme més visceral entre el que va significar la cultura en el marc del saber i del pensament que es va donar entre la república i els feixistes/franquistes suposava un mur insalvable per als enemics del coneixement, ja que el saber els desbaratava totalment el seu projecte basat en conceptes i valors inamovibles i la seva ruptura significava la pèrdua dels privilegis de les classes dominants a Espanya.
Per això es va posar en funcionament el “bibliocausto” espanyol, projecte d’eliminació de tot llibre existent a cada localitat conquistada, on se saquejaven llibreries, editorials i biblioteques per fer-les cremar a la plaça pública.
Després de la caiguda de l’Alemanya nazi el 1945, el règim franquista va intentar esborrar part del seu passat. Es va eliminar tot el que els implicava en les atrocitats més criminals comeses des del 1936 fins al 1945, i tot allò que els identifiqués amb la simbologia nazi, com la salutació feixista de braç enlaire i mà estirada, que era de compliment obligat a centres escolars, actes públics i salutacions davant dels líders feixistes/franquistes. Poc després de la derrota nazi, es va produir un incendi als laboratoris Cinematogràfics Riera de Madrid, al magatzem que albergava les pel·lícules i negatius del No-Do produïts fins llavors. Allò va suposar una valuosa pèrdua.
Miguel de Unamuno, el 12 d’octubre del 1936, a la Universitat de Salamanca, va pronunciar un discurs en què l’abreujava amb la següent reflexió… “Vencereu, però no convencereu”. Manuel Menchón, director del documental “Palabras para un fin del mundo”, basat en l’obra d’Unamuno, diu que aquestes paraules li van costar la vida.
