No cal dir que som un país poc donat a les planificacions a mitjà i llarg termini. Per això envejo el que vaig aprendre els meus anys a Suïssa, on és normal, des de fa molts decennis, programar inversions a deu, quinze o vint anys al davant.
És cert que els tres nivells d’administració tenen molt clares les competències i el finançament per poder planificar sense la dependència que tenim aquí.
Aquí, els ajuntaments viuen en la precarietat, des de sempre. He estat quaranta dels quaranta-cinc anys de democràcia municipal a la sala de màquines d’un ajuntament, però també en un consell comarcal, en una diputació i finalment al Parlament. Massa nivells i massa dependència de subvencions que no tenen cap interdependència les unes amb les altres. Unes són convocades el gener, altres a l’abril i unes altres poden venir a finals d’any. I unes poden ser per a un any, i altres per a tres o quatre. Resum: una bona planificació és impossible. D’aquí les constants improvisacions a tots els àmbits, cosa que complica la resolució dels grans temes.
I, ara i aquí, tenim en les polítiques d’habitatge, el gran tema a resoldre. Si s’haguessin fet els deures anys enrere, tindríem un parc d’habitatge públic molt gran per poder moderar els preus de lloguer particulars. El que no es va fer aleshores toca fer-ho ara, i com més aviat ens hi posem, més ràpid actuarem per frenar unes pujades embogides i aconseguir habitatge per a les noves generacions.
He de dir que tot i l’immens repte que suposa, veig grans possibilitats de fer-hi front. Ho dic d’acord amb la conscienciació de tots els polítics que han comprès el problema i s’han posat a buscar-hi solucions. Unes solucions que impliquen sumar totes les potencialitats i esforços de les administracions presents al territori, començant pels ajuntaments, però també consells comarcals, diputacions, Generalitat, Govern central i, finalment, també la UE.
Ara mateix, podria donar una llista d’una vintena d’ajuntaments, petits i mitjans, que no havien pensat a entrar en aquest àmbit, però que ja hi són i duen a terme una magnífica feina de recuperar pisos i cases que estaven abandonades, en espera de finançament o de donar-los una utilitat directa. Ajuntaments que tenien o tenen antics pisos del secretari, metge, mestres o velles escoles, casernes... estan fent-hi obres per posar-los al dia per destinar-los a pisos de lloguer assequible. Algú pot dir que en són uns centenars. Una gota en un vas, sí, però la pressió es va estenent i pot arribar a quatre-cents o cinc-cents pobles de Catalunya.
En àmbits ja més grans, la lliga de l’habitatge té components de xifres molt més elevades, a tots els àmbits. Aquí és on fa falta sumar esforços municipals-territorials-estatals-europeus. D’aquesta suma en poden sortir milers de nous habitatges que se sumaran als anteriors per donar compliment al primer pla de 50.000 abans d’acabar el 2030. I també ha de valer l’especialització. Deixar als ajuntaments les actuacions directes sobre els pisos i cases deshabitades perquè ho faran més ràpidament i millor i que les grans corporacions es dediquin a les grans promocions. La suma de tots plegats pot fer possible la proposta de resoldre l’actual problema de manca d’habitatge a preus raonables.