El 26 d’abril, Dia de la Visibilitat Lèsbica, continua sent una data imprescindible per reivindicar drets, desafiar estigmes i donar veu a qui ha estat històricament silenciada.
És una jornada de memòria, justícia social i dignitat, que ens recorda que l’amor entre dones continua sent un tabú a molts llocs del món.
Ser lesbiana no és una fase ni una moda passatgera; és una identitat legítima, profunda i diversa que forma part del cos, l’ànima i la vida de dones úniques. Tot i els avanços legals i socials, encara queda molt camí per recórrer: la discriminació persisteix, la invisibilitat mediàtica continua, la hipersexualització és una realitat palpable, i la violència intragènere existeix, tot i que sovint no es reconeix ni s’aborda de manera adequada. Les dificultats per formar una família o accedir a espais segurs encara afecten moltes lesbianes arreu del món.
Parlar de visibilitat no és només mostrar-se tal com una és; implica ser reconegudes com a ciutadanes de ple dret, amb dret a ser estimades, respectades i valorades. Visibilitzar és caminar sense por, parlar amb llibertat i compartir les nostres històries amb la certesa que seran escoltades i compreses, no jutjades.
La lesbofòbia adopta formes subtils però persistents, com les idees preconcebudes sobre les parelles de dones. Preguntes com “qui fa de dona i qui fa d’home?” no només neguen la nostra diversitat, sinó que reforcen estereotips de gènere arrelats en una visió tradicional de les relacions. La visibilitat lèsbica ha de ser inclusiva, i ha de mostrar que l’amor entre dones pot tenir moltes formes, no només les que encaixen en els patrons socials establerts.
Des de la meva experiència com a dona pansexual, sé que moltes lesbianes han après a sobreviure amagant-se, deixant cicatrius profundes. Avui, més que mai, necessitem espais en què l’amor entre dones no només sigui tolerat, sinó celebrat; en què totes les formes d’estimar siguin reconegudes i respectades.
El Dia de la Visibilitat Lèsbica es va començar a celebrar a l’Estat espanyol l’any 2008, impulsat per col·lectius LGTBIQ+, i des de llavors s’ha anat estenent a altres països. Tot i que hem avançat, també hem viscut retrocessos. És fonamental continuar lluitant perquè els nostres drets i la nostra presència a l’espai públic no es vegin amenaçats.
La visibilitat lèsbica no és un luxe: és una necessitat. L’absència de referents visibles fa que moltes persones joves sentin que no hi ha un lloc per a elles en aquest món. Créixer sense representació genera inseguretat, confusió, por. La sensació de no encaixar pot convertir-se en una ferida difícil de guarir.
Et convido a participar, a compartir la teva història, a donar suport a aquesta lluita. Perquè el que he après amb els anys és que l’amor entre dones, encara que sigui ignorat per qui no el vol veure, mai deixa de brillar. Aquesta llum viu en cada història silenciada, en cada abraçada amagada, en cada dona que, finalment, s’atreveix a mirar-se amb amor.
Perquè, al capdavall, cap dona hauria de demanar permís per estimar.