Una notícia que m’ha colpit i que obre grans interrogants sobre el futur de l’església. Ens ha deixat una veu profètica que en els moments més difícils ha aconseguit reflotar la comunitat dels creients catòlics. Amb fermesa i valentia ha remat mar endins amb els rems de la paraula nua de Jesús. S’ha endinsat en el cor de les masses, atropellades pel capitalisme desenfrenat sense escrúpols ni moralitat amb el suport dels qui pensen ser salvapàtries, entre ells la “casta” clerical més casposa i corrupta de l’Església brandant la Creu a tort i a dret que a hores d’ara deuen fregar-se les mans i donar gràcies a Déu pensant que tot pot canviar segons el seu model caduc de nacionalcatolicisme.
El seu llegat més preuat, el diàleg, els tres Sínodes que malgrat els seus esforços i el dels catòlics més oberts a Déu no ha aconseguit del tot reglamentar qüestions cabdals i desitjables com –entre d’altres– el dret de la dona en igualtat amb l’home. Tot arribarà, l’Amor de Déu pare/mare de tota la humanitat ens hi ajudarà. Tenaç i treballador, com ens ha demostrat fins als darrers moments, amb l’ajuda de l’Esperit Sant ha conduït la nau, sovint amb rems estellosos, a bon port. Tot i que resten naus pendents navegant i pot ser que la singladura sigui llarga. Amb confiança i esperança, tot arribarà, no en tinc cap dubte, malgrat els entrebancs de grups eclesials: clergat entossudit i borni sinó cec, que viuen al marge dels preceptes evangèlics més exigents i radicals i dels mateixos drets humans; grups de pressió com els Neo Catecumenals, l’Opus Dei, el Sodalício –ja extingit– i els maldestres grups polítics –diuen amb inspiració cristiana– ultraconservadors mundials que celebren trobades, convidant jerarques catòlics –com van fer darrerament a Fàtima– que estant intentant segrestar el profetisme. Cal seguir amb l’esforç de Francesc, qui els va posar a ratlla i exigir el retorn als orígens. Veurem com acaben amb l’autoreferencialisme reformulant respectuosament (?) amb el món els seus principis sovint malaltissos, corruptes, autoritaris i negligint l’amor i la misericòrdia sobretot per als més vulnerables víctimes del poder que s’han atorgat –sense vergonya ni límits– en nom de Déu un Déu que no és el de Jesucrist. No ens deixem enganyar!
A Terrassa, permeteu-me afirmar-ho, també hem patit greuges pecaminosos d’aquesta mena. No en quedem exempts i en la part alíquota tots hi tenim alguna responsabilitat directa si més no per omissió. No ens hem de cansar ni podem, de cap manera, renunciar seguir a la “brega”. El nostre Déu, el de Jesucrist és un Déu de vida, no de mort i d’anar fent. Hem d’anar assumint, amb renúncies egoistes, els postulats que tan magníficament ens ha recordat Francesc, posant negre sobre blanc. Gràcies per ajudar-nos a ser més conscients del nostre compromís de batejats amb l’aigua, el foc i l’Esperit, que just a la Vetlla Pasqual hem reafirmat.
Vull confiar, i hi poso tota la meva esperança i compromís, que sabrem aplicar les teves orientacions, sé que em permets tutejar-te. Viurem temps de canvis a la Diòcesi, hem de cercar un bisbe fidel, obert, sense afany individualista i de trepitjar catifes vermelles, sigui aquí o a Roma, poc servil, un bisbe al servei de tota la ciutadania, que sàpiga destriar el blat de la palla, “amb olor d’ovella”, treballador, acollidor, que sàpiga escoltar, delegar... I tu, Francesc, segueix intercedint per tothom, ja sabem que ets sant, no cal que de seguit –després de les males experiències– t’inscriguin al Llibre dels Sants. La discreció i la humilitat són dons preuats i tu les has practicat deixant-hi la vida per arribar a la Vida.
Que al cel ens puguem veure, Francesc, amb tots els qui ens han precedit o ho hem intentat en aquest camí de fidelitat! Gràcies!