És molt difícil trobar indicadors clars i fiables sobre el grau d’incivisme d’una comunitat. De manera que tothom s’acaba fiant de la seva pròpia experiència quotidiana.
Però, a primer cop d’ull, no sembla que hi hagi millores significatives. I això produeix un malestar que convida encara a més deixadesa cívica.
Quan dic incivisme em refereixo sobretot a l’agressió a la bona convivència entre ciutadans anònims. Hem de suposar que amb els de casa ja ens tractem amb respecte i cordialitat. Però l’objectiu del civisme és que s’arribi a considerar tota la comunitat “com de casa” i a estendre aquell respecte i cordialitat domèstic al conjunt d’individus amb qui compartim, sobretot, la comunitat local.
És cert que a vegades tot fa pensar d’algú que té un comportament incívic al carrer que potser a casa seva tampoc hi trobaríem gaire cordialitat i respecte. Però si bé a casa de cadascú no hi hem –ni podem– pas entrar, el carrer sí que és un espai de responsabilitat col·lectiva que cal tractar-lo amb molta cura, amb respecte i cordialitat. I si pogués ser, tal com recomanava el director de secundària de l’escola de l’August, el senyor Lawrence Culet, –a “Wonder”, de R. J. Palacions– que fins i tot s’instaurés “una nova norma de vida que digués que hem d’intentar ser més considerats del que cal”.
Tanmateix, siguin pocs o molts, els comportaments incívics segueixen sent massa i, com deia, a primer cop d’ull no sembla que siguem capaços de revertir la situació. A la via pública, el cas més escandalós, pel seu perill, són els patinets que circulen com si fossin al Far West, en una terra sense llei. Temo que molts dels que circulen ni tan sols coneixen que hi ha normes, però tant si les coneixen com si no, el món del patinet està definitivament fora de control.
Però si en el terreny de la mobilitat urbana hi ha molta feina per fer, segons com, encara sorprèn més l’incivisme en l’entorn natural que tenim la fortuna de tenir a tocar. I és que ara hem sabut que el 2025 s’han arribat a retirar 60 tones de residus només de l’Anella Verda i de les rieres. Segons explicava aquest diari, la meitat correspondria a runa i objectes voluminosos com mobles o electrodomèstics vells, però l’altra meitat serien papers i plàstics. I 30 tones de papers i plàstics en són molts.
Si, com diu Diari de Terrassa, el servei municipal de Medi Ambient compta amb un pressupost aproximat de 100.000 euros per fer neteges periòdiques, val a dir que és una xifra molt escarransida vista la magnitud del problema. Però el problema de veritat, és clar, no és aquest. El drama és el dels qui embruten aquest magnífic entorn natural que tenim la sort de gaudir. Una brutícia –ho dic per experiència pròpia– que és dissuasiva a l’hora de fer-hi segons quines passejades.
La responsabilitat primera, doncs, és la dels incívics que ens agredeixen amb el seu comportament desconsiderat, gens respectuós i antipàtic. La segona, la dels ciutadans que deixem fer i mirem cap a l’altre costat per evitar conflictes. Ara bé, les conseqüències no són només les molèsties que causen i els diners que hem de pagar entre tots per reparar el dany, sinó que l’incivisme crida incivisme. La brutícia crida més brutícia. El desordre convida al desordre. La deixadesa convida a la insolidaritat amb la resta de comunitat. I és així que s’entra en un d’aquests típics cercles viciosos, tan difícils de trencar. L’incivisme dels qui no són considerats amb la comunitat, perquè no s’hi senten vinculats, no se’n senten membres, conviden la resta a la desvinculació insolidària.
La qüestió és saber com entrar en un cercle virtuós que capgiri aquesta dinàmica terrible per a la vida comunitària. I, lamentablement, no sé si hi ha cap altra alternativa que la de començar amb una severa vigilància punitiva que doni valor i reconeixement als qui sí que ja són “més considerats del que cal”.