En els últims anys, molts centres educatius han començat a detectar un fenomen que, tot i no ser nou, s’estén amb una rapidesa preocupant: les autolesions entre adolescents.
Aquestes conductes, que sovint apareixen de manera silenciosa, oculta i plena d’estigma, s’han convertit en un repte educatiu i social de primer ordre. Parlar-ne no és còmode, però és necessari. Perquè darrere de cada ferida, hi ha una història que demana ser escoltada.
La pressió social, acadèmica i emocional que viu l’alumnat actual és intensa. Les xarxes socials amplifiquen la comparació constant, l’exigència d’una imatge perfecta i la por de quedar fora del grup. L’accentuació dels trastorns d’ansietat i depressió en adolescents no és una dada puntual: és la conseqüència d’un model de vida que sovint no deixa espai per al fracàs, la vulnerabilitat o la diferència. A tot això se suma, en molts casos, una manca d’espais segurs per parlar de sentiments. Encara avui, molts joves creixen amb la idea que expressar tristesa, ràbia o por és un signe de debilitat. I quan les emocions no troben sortida, es poden convertir en una tempesta interior que esclata cap endins.
Els centres educatius no poden ni han de substituir la família ni els serveis de salut mental, però sí que tenen la responsabilitat —i l’oportunitat— d’actuar com a primera línia de detecció i suport. Això implica formació específica per al professorat, protocols d’actuació clars i una cultura escolar que posi les emocions al centre. Cal que l’escola sigui un espai on parlar de salut mental no sigui un tabú, sinó una part natural de l’educació integral. Tallers d’educació emocional, espais de tutoria significatius, programes de mediació i equips d’orientació ben dotats poden marcar una diferència enorme. Alhora, és fonamental que els centres disposin de recursos i temps per atendre aquestes situacions. No es pot demanar al professorat que detecti i gestioni casos de risc sense proporcionar-los eines, suport professional i condicions que ho facin possible.
Quan es detecta un cas d’autolesions, la resposta no pot recaure només en l’escola. Les famílies necessiten orientació, acompanyament i, sovint, suport psicològic per saber com actuar. Culpar o recriminar no fa més que aprofundir el malestar. En canvi, escoltar, comprendre i establir límits sans pot ser el primer pas cap a la recuperació.
La comunitat —professionals de salut, serveis socials, entitats juvenils— també hi té molt a dir. Cal construir una xarxa de protecció real, coordinada i accessible. Les autolesions no són un problema aïllat: són la punta de l’iceberg d’un malestar que és social i que, per tant, requereix respostes col·lectives.
Si volem abordar les autolesions entre alumnes, hem de trencar el silenci que les envolta. Cal parlar-ne sense sensacionalisme, sense jutjar, sense engrandir mites. La prevenció no es fa amagant el problema, sinó mirant-lo de cara i donant a infants i joves les eines per gestionar el que senten. L’escola pot —i ha de— ser un agent clau en aquesta transformació. Un lloc on els joves se sentin vistos, escoltats i vinculats. Perquè, al final, el contrari de l’autolesió no és només l’absència de ferides: és la presència d’un vincle. Un vincle de confiança, d’acompanyament i d’esperança.
Si volem una generació emocionalment sana, hem d’apostar per una educació que cuidi, que aculli i que doni espai a la fragilitat. Perquè parlar de dolor no fa mal; ignorar-lo, sí.