Antonio Machado
El feixisme espanyol, encapçalat per Vox i un llistat de grupuscles neonazis i d’extrema dreta com Aliança Nacional, Democracia Nacional, Frente Nacional, Frente Obrero, Juntas Españolas, España 2000, falangistes, carlistes, i tota la part de l’Estat espanyol que encara perviu a l’ombra del generalíssim Franco i agrupat al voltant d’un projecte dissenyat com a eix central amb dos fronts, l’institucional i el desestabilitzador.
L’institucional ja ho veiem cada dia, pacten amb el PP, perquè són un engendrament seu. En aquest matrimoni de conveniència, la millor part se l’emporta Vox, perquè és el que té les propostes polítiques més consolidades, que es basen sobretot a destruir allò que suposi un avanç en drets i llibertats per a la majoria social. Pel que fa al PP, el seu programa polític és la corrupció com a arma política per satisfer un enriquiment personal i de finançament del partit.
Després de quaranta-sis anys de democràcia, fins al 2022, no hem estat capaços d’instaurar la memòria històrica en el lloc que li correspon, hi va haver un intent el 2007 amb el govern de José Luis Rodríguez Zapatero, però no va servir de res, posteriorment, el 19 d’octubre del 2022 es va aprovar la Llei 20/2022 que considera qualsevol símbol, placa, acte d’exaltació del franquisme un delicte i ha de ser sancionat.
Des de la Transició, la realitat és una altra, no sols van voler “salvar el cul” davant dels delictes comesos, també han continuat fent grans els seus patrimonis, i sempre han estat presents en els estaments superiors de l’Estat, sobretot al voltant de la casa reial. No podem deixar passar per alt que Sabino Fernández Campo va ser secretari general i cap de la casa reial amb Juan Carlos, el 1936 es va allistar a les milícies de Falange per lluitar contra la república, fet que el converteix en executor de l’enemic, i acabada la guerra civil va continuar la seva carrera militar. A partir del 1959 va ser secretari militar de sis ministres de l’Exèrcit de la Dictadura. El 1975 va ser nomenat sotssecretari de la Presidència del Govern, i del Ministeri d’Informació i Turisme un any més tard al govern d’Arias Navarro. El 1977 com a secretari general de la Casa reial fins al 1990, i va ascendir fins al 1993 com a cap de la Casa del Rei en substitució de Nicolás Cotoner i Cotoner. En poques paraules, un militar colpista al servei d’aquesta causa, i assessor de Joan Carles I.
Només és un exemple dels milers que hi ha dins de les estructures de l’Estat espanyol que fan d’activistes del feixisme en ple segle XXI. I els paguem nosaltres perquè són funcionaris de l’Estat. El nostre silenci i el de les forces democràtiques a la transició política són l’arrel del que ara està passant a Espanya. Que la tercera força política del Congrés dels Diputats sigui Vox ho demostra: que el mantra franquista recorri els centres de secundària de tota Espanya i els joves abanderin les consignes de l’extrema dreta és la més clara exposició d’aquest raonament.
Aquests poders fàctics que des del 1978 han anat recordant-nos que són aquí vigilants dels seus privilegis, sigui en l’àmbit dels plans d’estudis, o de les lleis que permet els drets humans, l’avortament, o la llibertat religiosa, previ laïcisme de l’estat. Que no han deixat de créixer mitjançant la degradació del públic a favor del privat, com és el fenomen de les mal anomenades universitats privades, que la majoria són promogudes per fer negoci, però sobretot per continuar inculcant ideologies ultraconservadores a la joventut.
Espanya té 48 universitats públiques i 41 privades, un panorama que ha canviat poc en els últims vint-i-cinc anys respecte a les institucions públiques, però que ha vist duplicar-se les privades. Actualment, 1.300.000 estudiants s’inscriuen en aquests centres, amb un 80% d’ells optant per l’ensenyament públic. No obstant això, la crisi de finançament i la diferència en els costos de matrícula marquen el contrast entre tots dos models. Espanya inverteix només el 2,19% en universitats, per sota del 2,72% de la mitjana OCDE. Les CCAA en mans del PP redueixen la inversió en les públiques i destinen més recursos a les privades. La Complutense de Madrid (Isabel Ayuso, PP) rep 6.213 euros per alumne, davant dels 10.389 de la Universitat de La Rioja. Espanya inverteix 18.538 euros per estudiant universitari, una xifra considerablement inferior als 22.144 euros que destinen altres països de l’OCDE, que se situen en una mitjana molt més alta. Espanya ocupa el lloc 25 de 38 països de la UE en termes de despesa per estudiant universitari. Amb aquestes dades s’asseguren el reforç de les ideologies “conservadores” en detriment de la formació oberta, laica i ecològica que seria la salvaguarda col·lectiva davant l’ona feixista que recorre Europa i els EUA.
Ja hem citat en altres publicacions els pronunciaments que hi va haver abans del 2022 de caràcter “colpista”, i que es van agreujar a partir d’aquesta data per considerar que els seus objectius són “desestabilitzadors”, com la Plataforma 2025, veritable moviment anticonstitucional i d’engendrament de l’odi dels seus promotors contra gran part de la societat civil espanyola. En el seu manifest fet públic i que referenden 1.446 signatures en un dels seus paràgrafs diu el següent: “No oblidem tampoc que aquests poders polítics i mediàtics que es llancen contra Franco odien la seva obra perquè odien Espanya. I odien Espanya perquè odien Crist i els valors i la cultura cristiana que Espanya va propagar i va defensar durant segles millorant el món. No oblidem i no callem. Uniu-vos, ajudeu-nos a alçar aquesta bandera justa. No ens acovardeixen ni les seves cancel·lacions, ni les seves multes, ni els murs de les seves presons. Ni tan sols les seves cunetes, a les quals voldrien tornar a llançar-nos si poguessin. Ens fa por la indignitat del silenci davant les seves mentides”.
Que hi hagi persones ostentant un càrrec públic com pugui ser un general de l’exèrcit espanyol o un advocat de l’Estat, que a la llista feta pública n’hi ha uns quants, o en un ajuntament o govern autonòmic és realment preocupant per com pot ser de perillós pensar d’aquesta manera vuitanta anys després del cop feixista del 18 de juliol del 1936. És de tal gravetat que l’acció del govern de l’Estat davant d’aquestes declaracions només hauria d’haver-hi un camí com a incompliment de la Llei 20/2022 de memòria democràtica, l’acció penal de la justícia amb pèrdua de tot el que signifiqui el reconeixement de l’Estat davant d’aquest servidor públic mitjançant condecoracions i retribucions dineràries i condemna de presó per ser còmplices d’un acte de revolta i desobediència. Si això es limita solament a una sanció econòmica, estem demostrant tal feblesa que quan aquests feixistes puguin, ens tornaran a executar com van fer amb els nostres avis.
Que hi hagi un diputat de Vox que faci unes declaracions com les fetes per Sergio Rodríguez al parlament Balear iniciant la seva intervenció fent al·lusió al “dia de la victòria” l’1 d’abril del 1939, final de la Guerra Civil Espanyola, rememorant aquella data com un triomf d’una part d’Espanya sobre l’altra part, amb l’objectiu de “menyspreu i humiliar” més d’un milió de víctimes directes mortes i una fam provocada pel desastre de la guerra que va provocar la mort a més de 200.000 persones. Això no es mereix solament que la fiscalia actuï, sinó que la màxima institució de l’Estat, el parlament espanyol, faci una declaració institucional, recordant les conseqüències d’aquest aixecament militar contra la república constituïda democràticament.
Seguir pel camí que anem amb la “memòria” és una traïció a tots i totes els que vam patir les conseqüències d’aquesta brutal dictadura que va actuar amb la violència més gran possible, fins que va arribar el període democràtic el 1978. Dedicar-nos a posar plaquetes a les parets de les nostres ciutats, sense modificar el pla de formació escolar per als nostres joves, és com atendre un càncer amb aspirines.
