Una mare de fill adolescent a la meva consulta diu: “... I em va donar un cop de porta als nassos”. No és un cop violent, però tampoc és casual. És un missatge. I ens quedem al passadís amb una barreja d’irritació i desconcert.
Fa deu minuts només li hem preguntat com li ha anat el dia. La resposta ha estat un “bé” sec, seguit d’un “no ho entens” i, finalment, la porta. Llavors em pregunten a mi: què estic fent malament? I la pregunta hauria de ser una altra: què està passant dins del seu cervell?
L’adolescència no és només una etapa complicada. És una etapa neurològicament revolucionària. El cervell del nostre fill o filla no està “acabat”; està en plena remodelació estructural. Durant aquests anys es produeix una poda sinàptica intensa: el cervell elimina connexions neuronals que no s’utilitzen i reforça les que sí. És com una obra en reforma constant. El problema? L’arquitecte encara no ha acabat el plànol. La zona que regula el judici, la planificació, el control d’impulsos i la presa de decisions - el còrtex prefrontal - és l’última a madurar. No estarà plenament desenvolupada fins ben entrats els vint anys. En canvi, el sistema límbic, responsable de les emocions i de la recerca de recompensa, està hiperactiu. Per dir-ho ràpid: emocions a tot volum, fre racional en construcció. Això no ho justifica tot. Però ho explica molt.
Quan el teu adolescent reacciona de manera exagerada, no és només ganes de fastiguejar. És neurobiologia. Quan prioritza el grup d’amics per sobre de la família, no és desamor: el cervell està programat per buscar pertinença social com a mecanisme evolutiu de supervivència. I és justament aquí quan molts adults s’equivoquen. Interpretem el comportament des del nostre cervell madur, no des del seu cervell en transformació. Exigim regulació emocional quan encara no tenen totes les eines per gestionar-la. Demanem perspectiva quan encara estan aprenent a construir-la. I davant la dificultat, alguns pares es retiren i és millor no dir res.
Però l’adolescència no és una etapa per desaparèixer. És una etapa per sostenir. Des de la neurociència sabem que el cervell adolescent és extraordinàriament plàstic. Això significa que és altament influenciable per l’entorn. Les experiències repetides modelen literalment les connexions neuronals. La qualitat del vincle familiar no és un detall emocional: és arquitectura cerebral molt definitiva. Quan hi ha presència, límits coherents i escolta real, s’enforteixen circuits associats a la regulació emocional i a la seguretat. Quan hi ha absència, indiferència o crítica constant, s’activen amb més facilitat circuits de defensa, estrès i aïllament.
Aquella conversa que evites perquè estàs cansat pot ser una oportunitat per ensenyar regulació emocional. Aquell sopar compartit sense pantalles és un entrenament social. Aquell límit que mantens amb calma, encara que et desafiï, és una lliçó de contenció i coherència. El cervell aprèn per repetició i per modelatge. No pel discurs i les paraules. Si cridem, aprendran a cridar. Si escoltem, aprendran a escoltar. Si gestionem el conflicte amb respecte, aprendran que el desacord no és una guerra.
L’adolescent ens podrà dir que no ens necessita. Però el seu sistema nerviós sí que ens necessita. Necessita una figura estable que actuï com a regulador extern mentre el seu còrtex prefrontal acaba de cablejar-se. Això implica temps, temps incòmode, temps de silencis, temps de presència encara que sembli que no serveix per a res i moltíssima paciència. El cervell registra de mica en mica encara que sembli que no.
Hi ha un moment, anys més tard, en què aquell adolescent es fa adult i prendrà decisions amb un criteri que no recordarà haver après. Gestionarà una frustració amb una serenitat que li semblarà natural. I part d’aquella arquitectura invisible s’haurà construït en aquells anys en què vàrem decidir no retirar-nos.
Educar un adolescent no és controlar la seva conducta. És acompanyar la construcció del seu cervell. Quan ens diu “deixa’m en pau”, sovint el que el seu sistema nerviós està dient és: “No sé gestionar tot això que sento.” I nosaltres no podem sentir-ho per ell, però podem quedar-nos i ajudar.