Mai ens vam demanar permís per ser de la “kuadrilla” (que en diem al País Basc). Ni amb 5 anys a la ikastola "txiki", ni amb 15 anys començant el “batxi”. Però Déu-n’hi-do si sabíem que, senzillament, érem de la kuadrilla.
El sistema de kuadrilles es va tornar més lax amb els anys. Coneixes els amics de la “uni”, els de l’assemblea, els de la feina... I es van multiplicant les colles d’amistats. De les quals som promiscus, ja que no és excloent quedar un dia amb la penya amb qui entrenes a bàsquet, un altre amb les mares de l’escola, etc.
I és clar, tot grup que fa quedades socials acaba per fer-se un grup de WhatsApp.
I, llavors, arriba el moment en què l’administradora ha de posar un nom i una foto d’emoticona. I, probablement, aquesta senzilla decisió determinarà la identitat del grup durant els anys posteriors.
Jo sóc "tendre", "survivor", "palla", "donibane", "villafly", "korrika", "gu geu"... Noms que ningú entén més que els seus membres i que conformen ja el meu imaginari. Perquè, sovint, el nom triat acabarà sent el nom pels quals us coneixereu.
Així que els grups de WhatsApp han contribuït a establir pertinença de grup ("m’han ficat en aquest grup, ergo en soc un més"). I, per tant, autoidentificació d’un nosaltres col·lectiu.
Els demano a algunes amistats què en pensen.
M.C. diu: “Els grups han contribuït a la cohesió, perquè han donat un espai de trobada digital, en què es posen en joc codis compartits i unes referències molt meta: ‘stickers’ amb cares de la mateixa gent del la colla, ‘mems’ recurrents , etc.”. I remata: “Jo ho comparo amb la idea d’‘estar al parc sense fer res’, que en realitat es feia molt: socialitzar i crear un codi comú. Però ara és en format digital”.
Aquest és un dels atributs positius. Però podria ser que WhatsApp estigui substituint les trobades físiques?
Si fos així, es donaria la paradoxa de tenir la percepció d’estar més actualitzades que mai del que els passa als altres (la immediatesa que permet internet)... Però que, realment, s’estigui donant un afebliment de les experiències reals (que només pot generar el contacte físic).
Ara bé, quan finalment fem una tan esperada trobada física, es produeix “el misteri del ‘guasap’ del tren”. Segur que us ha passat a vosaltres també: quedes amb una amiga de la “uni” amb qui només et veus un o dos cops l'any. I el moment és màgic. Així que uns minuts després d’acomiadar-vos, ja al tren cap a Terrassa, li fas un “whats”: “Tia, que guai ha estat, t’estimo moooolt”.
Jo ho he fet molt. I no sabia per què ho feia. Al principi, vaig pensar que utilitzàvem WhatsApp com una eina per validar que “havíem estat guai”.
Però el bon amic B.C. ve al rescat i diu: “Paradoxalment, ens apropa (ens permet dir un ‘t’estimo’ més fàcilment), però alhora ens allunya perquè posem una pantalla, un dispositiu entremig (ja li diré que l’estimo via WhatsApp quan estigui al tren)”. O sigui, que va de la capacitat –o no– d’expressar-nos sentiments afectuosos.
Estirant el fil, M.R. diu: “Em pregunto si abans ens dèiem les coses boniques i d’amor a la cara (en lloc de fer el típic missatge de WhatsApp després de la trobada) o si directament no ens ho dèiem mai”.
Una mena de dualitat que també es dona en el raonament d’una altra amiga, G.M., qui sosté: “Jo crec que els grups de WhatsApp estan multiplicant el que passava en l’era preWhatsApp: més sentiment de pertinença, però també més exclusió”.
Perquè, efectivament, hi ha exclusió en les amistats. Pot amplificar una sensació de soledat i dir-te a tu mateix: “Ningú m’envia missatges”. O un excés de contacte, perquè podem estar al mateix moment en diverses converses paral·leles, però no fem cas de res.
Sabeu que és el més divertit d'aquest article? Que en un exercici de metanarrativa (o d'autocrítica), els comentaris que he anat citat de les meves amigues, van sortir en una conversa d'un grup a WhatsApp.
