El 1902, amb Alfons XIII al tron, el poder de l’Església continuava sent immens malgrat la desamortització dels béns eclesiàstics que es trobaven en poder de l’Església, i que rebien el qualificatiu de “les mans mortes”, perquè gran part d’elles eren improductives.
Per això, van patir un procés d’expropiació forçosa i posterior subhasta pública, amb l’objectiu de poder fer front al costós deute públic que s’arrossegava per les guerres de les colònies. L’avanç de les idees liberals va portar el poder eclesiàstic a enfrontar-se amb els sectors polítics progressistes que veien la necessitat d’avançar en el laïcisme de l’Estat i trencar el mur que l’Església havia creat entre la societat civil i la modernització d’Espanya, mitjançant el domini absolut dels centres d’educació que ells controlaven.
El 1909 es van produir els successos de la Setmana Tràgica de Barcelona, arran de la decisió del govern d’Antonio Maura per enviar reservistes (joves que ja havien fet el servei militar que era obligatori) com a tropa de combat al Rif, zona de Melilla, per defensar les explotacions mineres de ferro de la Companyia Espanyola de Mines del Rif (CEMR), els propietaris eren Alfons XIII i burgesos pròxims a la casa reial com Romanones, Güell, Zubiría, Motrico i altres com Clemente Fernández, que va ser l’artífex de la concessió comprada a un cap tribal del Rif. Els ciutadans van conèixer la implicació monàrquica en la decisió d’enviar més tropes a la zona. Aquest fet va indignar les famílies dels reservistes que l’acompanyaven al port de Barcelona i va esclatar una revolta que es va estendre per la ciutat com la pólvora. Els sindicats van convocar una vaga general i es van construir barricades, es van cremar centres religiosos. Entre el 26 de juliol i l’1 d’agost, de 20.000 a 30.000 barcelonins, Granollers, Sabadell i Mataró van declarar la República catalana i es van enfrontar a l’exèrcit i la Guàrdia Civil. El balanç va ser de 117 morts, gairebé la meitat dels edificis religiosos cremats i cinc caps de turc que seran executats. El cinquè va ser Francisco Ferrer i Guàrdia, pedagog i dirigent anarquista, castigat com a “instigador” encara que no va participar en els fets. Va ser la venjança del rei per negar-se a combatre de molts joves catalans.
L’abril del 1922, onze anys després de la Setmana Tràgica, es van reunir a la ciutat de Madrid les famílies de més de 35.000 soldats per demanar al govern espanyol que repatriés les tropes immediatament. Manifestacions similars es van repetir a altres ciutats de l’Estat. Però va ser la derrota militar el 1926 la que va finalitzar la guerra.
Aquest exèrcit espanyol i els mercenaris musulmans que van captar van ser els que, organitzats en les unitats militars de regulars i la legió, es van preparar per al cop d’estat del 18 de juliol del 1936 i el genocidi que es va realitzar de més de 150.000 espanyols i espanyoles. Francisco Franco, Emilio Mola, Manuel Goded, Queipo de Pla, Enrique Varela, José Sanjurjo i Millán-Astray van ser militars africanistes forjats a les colònies i els iniciadors del projecte colpista i posterior eliminació de la República espanyola.
La política nacional continuava impregnada de contradiccions entre liberals i conservadors, mentre l’Estat es debatia entre la restauració o la república, marcada per la violència que els imposaven les classes dominants al poble en les seves condicions de vida miserables. Una autèntica “guerra social” es va declarar a Catalunya i Andalusia entre 1918 i 1920, es va produir una intensificació de les mobilitzacions, que es coneix amb el nom de “trienni bolxevic”. Va haver-hi constants vagues de jornalers que van ser respostes amb extraordinària duresa pels patrons i les autoritats. Durant les vagues, els jornalers van ocupar les finques, i van ser desallotjats violentament d’elles per la Guàrdia Civil i per l’exèrcit. A Catalunya el conflicte es va iniciar amb la vaga de la Canadenca. La central elèctrica del Paral·lel, que subministrava electricitat a Barcelona. Va començar el 5 de febrer del 1919 a Barcelona i al llarg dels quaranta-quatre dies que va durar va paralitzar la ciutat i el 70% de tota la indústria catalana. Va ser un gran èxit del moviment obrer espanyol i de la CNT, perquè es van aconseguir millores salarials, la readmissió d’obrers acomiadats, l’alliberament de milers de detinguts durant el temps que van durar els aturs i la implantació per llei de la jornada laboral de vuit hores (va ser primícia en l’àmbit mundial). Però va haver de cedir a les pressions de la patronal que exigia mà dura i que va trobar un valuós suport en el capità general de Catalunya Joaquim Milans del Bosch i en el rei Alfons XIII. L’exèrcit va sortir al carrer, juntament amb les armes de suport. El Sometent es va mobilitzar armat per obligar a obrir els comerços davant la vaga general activada.
Els sectors més liberals i progressistes desitjaven frenar l’excessiu poder que l’Església acumulava. Canalejas va promoure la famosa Llei del Cadenat. Aquesta disposició va ser promulgada el 1910. Interrompia per dos anys la creació d’ordes religiosos mentre no s’aprovava una nova llei d’associacions. La discussió parlamentària d’aquesta llei va ser molt dura per la violenta oposició dels catòlics i de la jerarquia eclesiàstica. L’Església va interpretar aquesta política com el primer pas cap a la promulgació de la llibertat de cultes i això era considerat com una cosa intolerable. Militants catòlics van ser mobilitzats pels bisbes i van crear unes “juntes de defensa”, amenaçant amb la guerra civil.
El descontentament del poble espanyol pel cost econòmic i humà de la guerra del Rif, en què es va conèixer l’abril del 1922 l’informe “Expedient Picasso” que denunciava el frau i la corrupció que s’havia produït en l’administració del protectorat del Marroc, així com la falta de preparació i la improvisació dels comandaments militars en la conducció de les operacions de guerra, i la irresponsabilitat dels governs que no havien proveït a l’Exèrcit dels mitjans materials necessaris, va forçar que el Consell Suprem de Guerra i Marina, presidit pel general Francisco Aguilera, ordenés el processament de vint-i-sis caps i oficials. El 13 de setembre del 1923, el capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera va donar un cop d’estat i va suspendre les Corts i la Constitució, així com totes les llengües, i va dictar com a llengua única l’espanyol. Alfons XIII es va sumar al cop d’estat.
Els sectors de l’església, dels terratinents i d’una part de la burgesia tradicional no cedirien gens en les seves pretensions de mantenir els seus privilegis de classe i els seus dogmes d’adoctrinament permanent de la societat civil, pel canvi que s’estava donant a gran part d’Europa davant el nou cicle econòmic dirigit per la capital industrial, que necessitava una transformació social que facilités els seus processos productius. Les esglésies estaven a tots els pobles i ciutats d’Espanya. Exercien una funció de control social, que moltes vegades compartien amb la Guàrdia Civil de la zona, la influència era enorme en les persones, allí s’assenyalaven els qui eren bons o mals cristians, que era el mateix que dir-los amb qui s’havien de relacionar o no. Moltes vegades s’assenyalaven amb el nom. Això influïa en tota mena de relacions dins de la comunitat.
Culturalment, s’havia desenvolupat una cultura caciquil-paternalista en la relació patró-obrer. Fruit d’aquesta atonia mental provocada pel sotmetiment al poderós com a instrument de supervivència del pobre, el qual al seu torn transmetia en el seu entorn, i es convertia en col·laborador necessari per a l’extensió del missatge servil com a justificant d’agraïment al ben rebut, davant la pressió de la lluita de classes al seu voltant. En el desenvolupament d’aquesta manera de pensar hi va tenir molt a veure l’Església i el seu representant al lloc, que, aprofitant la superioritat intel·lectual, transmetia submissió com a actitud al Déu suprem. Aquesta cerimònia s’ha mantingut durant segles d’història, davant del plat de menjar, de fer una oració de gratitud al costat dels éssers estimats.
Les eleccions del 12 d’abril del 1931 van provocar que el triomf dels partits republicans portés a l’abdicació d’Alfons XIII i la proclamació de la Segona República Espanyola. Des d’aquest instant, la jerarquia eclesiàstica sabia que perdria el monopoli religiós pel laïcisme de l’Estat, i per tant es perdria el control dels dogmes que mantenien el poble sotmès per a tota la vida a l’“infern” que ells mantenien viu. Va ser tal l’“odi” que van sembrar, que en el cop d’estat de Franco s’assassinava mestres per retirar el crucifix de les aules dels seus col·legis o per qualsevol altre motiu banal. Van ser destituïts i la majoria va fugir per salvar la vida.
Les lleis que la república va intentar fer efectives van ser una a una menyspreades per l’Església catòlica.
Lleis que suposaven un avanç en el coneixement, l’organització social, la família, la reforma agrària, els drets de la dona, la llibertat de culte, el patrimoni religiós, format a partir de l’esforç dels pobles, el laïcisme de l’Estat i, per tant, de l’educació pública van arrelar un odi visceral contra tot el que significava la república.