Feia dies que llegia molts articles i n’escoltava opinions. I al final, ho vaig fer: vaig veure la minisèrie “Adolescència”.
Sense cap ànim de fer espòilers i sense intencions de fer una crítica cinèfila, explicaré la meva visió com a pare d’adolescents. Per a qui encara no en sàpiga res, “Adolescència” és la història de Jamie Miller, un jove de 13 anys acusat d’haver assassinat una companya de classe, Kaite Leonard. La sèrie està rodada en un pla seqüència, sense talls de càmera, que ajuda a introduir-se encara més en la trama i que impedeix treure la mirada de la pantalla. Al voltant d’aquesta ficció hi ha problemes tant reals com actuals. L’ús abusiu de les pantalles, els codis i llenguatges de les xarxes, la masclosfera, els incels, l’assetjament escolar o la bretxa generacional, entre d’altres. De fet, dijous passat, el Diari de Terrassa va fer un reportatge amb experts i mares que analitzaven moltes d’aquestes claus que han deixat en xoc tot el món. Més enllà de tot plegat, he de confessar que feia temps que no em sentia tan identificat amb un protagonista d’una sèrie o d’una pel·lícula com Eddie Miller, el pare del protagonista. Aquest personatge està interpretat de forma impecable per Stephen Graham, que també és creador de la sèrie. Eddie Miller podia ser jo, però també molts dels pares que enguany celebrem 50 anys. Després de tenir una infantesa en el context d’una família humil, en què la figura paterna era molt autoritària però poc present a la llar, perquè sempre estava treballant. Ara que tenim fills, hem volgut que ells no tinguin aquesta educació. Els hem donat tot el que tenim, hem intentat que tinguin totes les oportunitats possibles perquè triomfin a la vida. Hem treballat molt i sovint en detriment de compartir més moments familiars i d’educació amb la nostra parella. Pensàvem que ho teníem tot controlat. Hem estat adolescents i hem viscut situacions semblants. Crèiem que amb la nostra experiència ho sabíem tot. Però el cop més dur és veure que no és així. Estem a anys llum d’entendre res del que passa. Abans, als vuitanta, els perills estaven al carrer: la droga, els delinqüents, les bandes... Ara el perill el tenim dins. Està dins de la mateixa habitació dels nostres fills que es tanquen amb pany i forrellat.
