Joan Carles Folia, Coach Advance Life
En les últimes reunions amb l’entorn educatiu de Madrid, he copsat una determinació per tal de començar a buscar solucions en alguns dels problemes que ens estem trobant entre les noves generacions.A la Comunitat de Madrid, la presidenta Isabel Díaz Ayuso prohibirà a partir de setembre l’ús de tauletes i ordinadors a classe per als alumnes d’Infantil i Primària i els professors no podran posar deures per fer a casa que requereixin recórrer a dispositius electrònics. També s’està estudiant de manera molt ferma la possibilitat que els alumnes de secundària dels instituts públics tornin a les aules a les tardes. Certament, els darrers anys hem estat dotant tecnològicament els centres educatius pensant que innovar i transformar l’educació descansava sobre la fortalesa digital de les sessions i volíem aules intel·ligents per poder facilitar els aprenentatges. La tecnologia ha arribat per quedar-se, per facilitar-nos la vida, i per tant també la manera de fer créixer els nostres joves, però com acostuma a passar, l’ús abusiu de les coses acabar per promocionar més defectes que virtuts. L’escola no pot oblidar que no s’aprèn sense emoció, interacció i vivència i les pantalles codifiquen la realitat d’una manera diferent i, segons com s’utilitzi, perillosa. Ara les pantalles es fan servir per informar-nos, per comunicar-nos, per relacionar-nos i per divertir-nos i tot sumat fa que els nivells de dopamina dels nostres joves i no tan joves estiguin disparats. També el fet que molts d’aquests joves no tinguin a ningú que els controli durant bona part de la jornada (la tardes lliures de l’ensenyament secundari sense els pares a casa) fa que estiguem proporcionant un hàbitat de perillositat en la salut mental d’infants i joves. Davant d’aquesta situació, el doctor i amic Francisco Villar (coordinador del programa d’atenció a la conducta suïcida infantil i juvenil de l’hospital Sant Joan de Déu de Barcelona) sempre diu que “els pares haurem de demanar disculpes als nostres fills per haver-los donat el mòbil tan prematurament”. No podem estar enganxats moltes hores en aquests dispositius i la mitjana entre els joves de visualització del món a través d’ells oscil·la entre 5 i 6 hores. Per establir una mitjana, recordeu que tenim extrems de persones que s’hi passen 8 hores o més al dia i altres que baixen a 4, tot plegat una barbaritat. Amb aquest article pot semblar que sigui l’escola la màxima instigadora de la utilització de les pantalles en l’àmbit quotidià dels seus alumnes i no és pas veritat. La família torna a ser la protagonista del control d’aquesta qüestió, bàsicament per evitar centres de salut col·lapsats i especialistes en salut mental desbordats. Al final som tots plegats, els adults, corresponsables de les patologies i trastorns que els nens i joves poden tenir per una mala utilització de les pantalles i tots plegats hi hem d’actuar. No penseu que aquesta situació només la trobem amb persones d’edats entre els 8 i els 18 anys. Hi ha moltíssims adults que tenen addicció a les pantalles, i tot i que això també representa un problema, en edat adulta els comportaments propis són decisions unipersonals que cadascú pren de manera lliure, tot i que temerària. En els casos d’infants i joves procurem fer les coses des de la protecció i el sentit comú que mereixen i necessiten.
