Carme Medina Hernández, Comunitat Bahá’í de Terrassa
Cada any, entre l’1 i el 19 de març, els bahá’í de Terrassa, així com milions de bahá’í a tot el món, realitzem el dejuni i ens abstenim de menjar i beure des de la sortida a la posta del sol.
En el moment actual se li atorguen nombrosos beneficis al dejuni físic, ja que la ciència ha donat nova llum sobre el seu significatiu paper en la biologia i fisiologia humanes. Però nosaltres reconeixem també que el propòsit del dejuni en totes les religions és eminentment espiritual. És essencialment un període de meditació i oració, de recuperació espiritual, durant el qual el creient ha de tractar de fer els reajustaments necessaris a la seva vida interior i vigoritzar les forces espirituals latents a la seva ànima. Bahá’u’lláh va escriure “… Igual que el sol i la lluna constitueixen els astres més brillants i prominents del cel, de manera semblant, al cel de la religió de Déu han estat decretats dos astres radiants: el dejuni i la pregària.”
Totes les religions al llarg de la història, en un moment o altre, recomanen o preceptuen el dejuni. Així, el dejuni s’ha practicat en diferents formes i temps durant mil·lennis com a part de la vida religiosa. Però el principi continua sent el mateix: el dejuni simbolitza el desaferrament del món físic i del jo, i exerceix una influència curativa sobre l’ànima. A totes les religions, el dejuni ha estat considerat una pràctica fonamental per al desenvolupament espiritual, per a l’enfortiment del caràcter, per al control dels desitjos i per a la sensibilització amb els qui experimenten dificultats.
Els bahá’í han practicat el dejuni des de l’inici de la Fe bahá’í, a mitjan segle XIX, quan Bahá’u’lláh (1817-92), el seu fundador, va considerar el dejuni “com el remei suprem i la més gran curació per la malaltia de l’egoisme i la passió.”
El dejuni bahá’í té lloc sempre durant el darrer mes del Calendari bahá’í, mes “sublimitat” i acaba just quan s’inicia l’equinocci de primavera, a l’hemisferi nord, amb la celebració de l’Any Nou. L’any nou va més enllà d’un esdeveniment festiu al calendari, és un reflex de la primavera i la nova vida que porta, una oportunitat per revigoritzar els poders de l’esperit i reexaminar els assumptes de la vida espiritual i de la consciència. La renovació al món de la natura és de fet un símbol de renovació espiritual i una ocasió perquè cada persona explori com contribuir al benestar material i espiritual de totes les persones que l’envolten.
L’any bahá’í consta de dinou mesos de dinou dies cadascun (un total de 361 dies), amb l’addició de “dies intercalats” (quatre ordinàriament i cinc als anys de traspàs), entre el divuitè i dinovè mes, per ajustar el calendari a l’any solar. Aquest calendari s’anomena Badi (meravellós), i cada un dels mesos té el nom d’un atribut de Déu (Esplendor, Glòria, Bellesa, etc.).
Cal recordar que l’ésser humà té dues naturaleses: la material i l’espiritual. Igual que l’aliment físic nodreix el cos, la pregària i el dejuni, amb la pràctica de la lectura dels Escrits Sagrats i la meditació es consideren pràctiques necessàries per nodrir l’esperit humà. Aquests preceptes, menys el dejuni, que només són dinou dies a l’any, es practiquen diàriament, però s’intensifiquen una mica més en aquest període, ja que la seva pràctica ens ajuda a consolidar qualitats espirituals com la voluntat, fermesa, autodisciplina, confiança, despreniment, moderació, paciència, compassió, gratitud, etc., amb l’objectiu d’arribar a ser millors persones i agafar el compromís d’ajudar a millorar l’entorn que ens envolta. Per als bahá’í l’objectiu del nostre desenvolupament personal i espiritual sempre és millorar la societat, començant per on vivim. I això farà que cada vegada siguem més coherents entre pensaments i fets, ja que sempre tindrem en compte “que les accions i no les paraules siguin el nostre ornament”.
