Aquelles redaccions sense WhatsApp

Cada generació creu que l’anterior ha estat l’època daurada del periodisme. Potser, senzillament, cadascú viu la seva.

Vaig arribar tard al món per viure les redaccions bohèmies del segle XX. I, tot i això, encara eren santuaris de discussió. Vaig arribar tard, però vaig arribar en patins de quatre rodes. Tenia 13 anys i entrava a Radio Vitoria sobre rodes. Em canviava al “hall” i em bevia una xocolata de 40 pessetes. “Què és el que més t’agrada?”, em preguntava la meva mare. “Que té una màquina automàtica de begudes”. Els interessos de la pubertat són així. Una roda de premsa de Celtas Cortos, una entrevista a Betagarri i una crítica musical de Dover. Teníem 14 anys i ens crèiem presentadors de “No solo música”. Eren aquells dies en què Dover cantaven “Devil came to me” i tothom va voler ser una mica heavy. Però no vaig trobar qui em portés en cotxe al concert i l’endemà, quan el meu “cap” em va demanar qui havia estat el grup teloner, em va enxampar la mentida. No s’hi devia fumar gaire a les taules de la redacció, perquè si no, no haurien permès tenir adolescents preparant un programa radiofònic. El fum em va arribar ja al “Diario de Noticias de Álava”: les taules de la secció d’Esports i d’Opinió treien un núvol gris, literalment. Hi havia qui es queixava, però encara era l’any 2005 i els fumadors no anaven a entregar els “pitis”, tret que fos amb la força del Codi Penal. De les reunions de portada hi havia dos crits: el del director convocant els caps de secció al seu despatx i els que sortien de l’interior, a porta tancada, mentre cadascú batallava per col·locar el seu tema a primera pàgina. Et pegaven fort (dues setmanes treballant sense cap de setmana), però et donaven portades: l’ego estava alimentat. També la cagava: un dia vaig fer enfadar un promotor immobiliari, que es va presentar a la redacció per parlar amb un becari que no havia arribat als 20 anys. “El senyor Torquemada t’espera a l’entrada”. Sí, la gent es presentava a la redacció a resoldre els comptes pendents amb el periodista. No existia WhatsApp (faltaven tres o quatre anys) i a cap periodista li passava pel cap fer servir el seu telèfon mòbil (personal) per fer trucades de feina. Al teu cap sí. Llavors mai no deixaves d’agafar el telèfon. A “El País” em telefonava la secretària de redacció i després em passava el superior. També m’estranyava que hi hagués arc de metall, que a l’Euskadi d’ETA i el conflicte basc no havia vist mai. En canvi, els càrrecs polítics que entrevistava anaven sense escorta. Això sí que em desconcertava, tenint en compte que al País Basc fins al regidor d’un poble com Vacarisses portaria seguretat. Periodistes i polítics. O periodistes i policies. A Mallorca havia visitat una redacció en la qual la ràdio de policia s’escoltava de fons. Així arribaven els primers als accidents i successos! Jo havia arribat al “Diari de Balears”, probablement la més divertida en la qual he estat. Un dels meus caps parlava tot sol pel passadís i després ho rematava amb un “piti” d’amagat a la finestra. Els dies 20 de novembre giraven un quadre penjant a la paret... I es podia veure, amagat, un retrat de Franco de quan el diari havia estat de la “premsa oficial”. Però ara era el diari catalanista de les Illes. “Jo vull ser com els del GARA, que quan plegueu aneu junts a prendre ‘zuritos’”, em deia el redactor de Tribunals d’un diari de la competència. Vivíem a la redacció: vaig festejar amb un company durant tres anys, després que ens poséssim a parlar un dia que vam coincidir a la impressora. Després de quatre anys posant-li les banyes al periodisme, un dia vaig arribar a la redacció de Sabadell: tenia 33 anys i molts més companys més petits, que no pas més grans. Aquell dia vaig sentir que deixava de ser “el nen” de la redacció. També hem deixat de ser bevedors i noctàmbuls i les notícies ja no ens les expliquen amb el darrer “zurito” a la mitjanit d’un bon dimarts. Potser les redaccions han canviat, però no menys nosaltres.