Joan Roma i Cunill
Per qüestions derivades de la feina de professor-voluntari de la Creu Roja, des de fa un parell d’anys, vaig de tant en tant a veure partits de futbol de les categories més infantils: 7, 8 i 9 anys.
És increïble el grau de diversitat dels jugadors i per descomptat dels afeccionats i familiars que els acompanyen o els van a veure. Equips amb 5, 6 o 7 nacionalitats són habituals i normals a poblacions mitjanes i ciutats.
Allà es pot comprovar el poder de l’esport com a via d’integració per als més petits, però lògicament per part dels pares, familiars i amics, perquè tots comparteixen primer els entrenaments i després els partits i altres activitats lligades a l’esport que practiquen. Ara parlo del futbol, sense cap mena de dubte el gran esport multitudinari, però cosa semblant ni que sigui a nivells més modestos també es pot veure en altres esports.
S’ha de procurar, doncs, impulsar i mantenir aquestes activitats i intentar que la qüestió econòmica no deixi fora una part dels infants i joves que voldrien participar-hi. Això vol dir ajuts des de les federacions i ajuts des d’ajuntaments, Generalitat i Govern central. Són diners molt ben invertits perquè fan una feina que no podrien fer altres modalitats d’integració.
I és que la col·laboració i participació comencen des del primer dia que un nen/nena entra en el club. Primer, els entrenaments. Els jugadors es coneixen entre ells i donen a conèixer els seus familiars i amics. I tots ells coneixen la resta de familiars i amics dels altres jugadors, de manera que al cap de quatre dies es troben compartint experiències, models de vida i ajuda mútua per portar els nens a entrenar o jugar, i després a prendre un refresc per celebrar la jornada.
D’aquí neixen amistats que perduraran per sempre. Entre els joves, però també entre els adults, i és així com a cada partit es pot veure una multitud de procedències i vivències que queden reflectides abans, durant i després del partit. Ara parlo del futbol, però he vist altres entrenaments en espais poliesportius i lògicament passa exactament el mateix. Sigui al bàsquet, handbol, patinatge, etc.
Això em porta a fer una crida a incrementar els ajuts institucionals per a tots els esports, molt especialment en aquelles poblacions i comarques amb més diversitat per tal de facilitar la integració. I si la facilitem, segur que també podrem aprofitar-la per a altres objectius, com és la transculturalitat i les millores lingüístiques, tant en castellà com català. En resum, tot són avantatges, sense inconvenients. Poques vegades ho podem veure a la nostra vida quotidiana.
És així com cal potenciar totes les federacions esportives, per animar-les a gestionar aquest enorme potencial i aconseguir que arribin fins al darrer racó del país. I si en aquests racons falta personal, promoure l’agrupació de pobles per conformar equips.
No pot haver-hi fronteres ni límits territorials, com ja no n’hi ha en l’àmbit cultural i racial. La diversitat i pluriculturalitat ha vingut per quedar-se, fem-la normal i habitual.
