“Tratado de la involución” és la seva primera novel·la?
En realitat és la segona. Fa uns dotze anys, vaig escriure una novel·la molt grisa i depriment que jo mateixa em vaig autopublicar. Però amb “Tratado de la involución” l’experiència ha estat més enriquidora.
També escriu contes, oi?
Jo sempre he escrit. He fet relats setmanals per a un programa de Matadepera Ràdio i tinc un blog des de fa més de dos anys on reflexiono sobre feminisme i cuina vegetariana.
Aquests temes apareixen també a la novel·la?
Hi ha una relació entre el feminisme, la cuina vegetariana i la ciència-ficció, que és fer una denúncia d’aquelles espècies que volen tenir poder sobre els altres. A la novel·la parlo de la degradació del medi ambient, dels perills socials de les noves tecnologies, de la voluntat de recuperar la comunitat enfront de l’individualisme, del paper de la maternitat en una societat distòpica i hostil…
Li agraden les distòpies?
Sí, molt. Com a sociòloga, em vaig adonar que la ciència-ficció distòpica era útil per explicar les esquerdes del sistema.
Les utopies no l’interessen?
Crec que tinc la responsabilitat d’explicar les pors a través de la literatura. Per això prefereixo la distòpia. Però m’agrada tota la ciència-ficció, tant en literatura com en cinema.
Com va sorgir el projecte?
D’un curs d’escriptura creativa que vaig fer fa cinc anys. Un dels treballs consistia en escriure un relat de ciència-ficció. Després, el vaig convertir en novel·la. Ho tenia molt clar. La història em va venir a trucar a la porta. Evidentment, sempre hi ha un marge per canviar coses. Els personatges parlen sols: a mesura que escrius, agafen vida.
Quant de temps ha trigat a escriure-la?
Tres anys. En dos mesos tenia fet l’esquema, però em vaig haver de documentar molt. Vaig llegir molts articles sobre entomologia, botànica experimental i biotecnologia per verificar la informació. També em vaig estudiar els mapes dels barris de Nova York, que és on passa l’acció de la novel·la, perquè no hi he estat. És el viatge que tinc pendent.
La protagonista viu en una societat de capitalisme extrem i medi ambient molt degradat.
Hi ha coses exagerades però avui en dia ja s’estan fent uns experiments amb els aliments que fan por, com els pollastres modificats genèticament perquè neixin sense plomes.
Creu que el públic s’identificarà amb la protagonista?
Estic molt orgullosa dels personatges, sobretot de la protagonista, la Zoe, i del què simbolitza. No és una superdona sinó una dona ordinària enfrontada a una situació extraordinària. Després s’empodera però és un personatge en el que tothom s’hi pot reconèixer.
Entenc que la novel·la vol fer reflexionar els lectors.
Quan invertim en cultura volem que ens provoqui emocions però també vull convidar a la reflexió. Avui en dia tenim massa informació i no reaccionem.
Com es definiria com a escriptora?
Soc metòdica. Crec que s’ha de ser disciplinat, constant. Escric una estona cada dia. Les millors idees se m’acudeixen al cotxe.
Però conduint no pot escriure…
El meu escriptori és el pàrking del cotxe. Allà prenc notes sobre tot el que se m’acut.
I com a lectora, què li agrada?
Dedico més temps a escriure que a llegir però m’agrada llegir de tot, des dels clàssics a la novel·la de gènere. Soc “multigènere”
Algun autor que considera que l’hagi influït?
Admiro molt la Rosa Montero, sobretot les seves novel·les de ciència-ficció. Sap? La Rosa Montero ha estat una de les mecenes del meu llibre. M’ha fet il·lusió.
El llibre s’ha publicat a través d’una campanya de micromecenatge?
Si, ha estat possible gràcies al crowfunding i als 127 mecenes que hi han invertit.
Quins projectes té?
Ara estic immersa en la promoció de la novel·la. Està anant molt bé. Les opinions que rebo dels lectors són molt positives. Alguns m’han dit que el gènere de la ciència-ficció no els cridava l’atenció fins que han conegut les distòpies. Encara hi ha gent que que es pensa que la ciència-ficció és cosa de “frikis” perquè no coneix el gènere. //
