Pitu Manubens, terrassenc de 31 anys, és un dels protagonistes del musical més exitós d’Espanya: “El rey león”. Ja són nou temporades al teatre Lope de Vega de la Gran Via de Madrid, amb milions acumulats d’espectadors i penjant el “No hi ha entrades” gairebé a diari. Un dels artífexs d’aquest prodigi és de casa: sota la caracterització del personatge Scar hi ha en Pitu Manubens.
L’èxit més gran del Broadway madrileny té accent egarenc.
Mentre feia a Barcelona “Scaramouche”, de Dagoll Dagom, va sortir una audició per a “Billy Elliot” i hi vaig entrar. Era el 2017 i em vaig mudar a Madrid. Posteriorment vaig fer una prova per a “El rey león” però no va reeixir; a continuació vaig passar a “El jovencito Frankenstein” i poc després vaig fer un altre càsting per a “El rey león”. I aleshores sí que em van agafar. Vaig passar de fer papers secundaris a un de protagonista.
Un esglaó rere l’altre… Fins a arribar a dalt de tot.
Confio que aquest no sigui el punt culminant de la meva carrera… Sóc al musical més important que es fa a Espanya. Espero com a mínim mantenir-me en aquest nivell.
Està fent l’Scar des del passat estiu. Fins quan?
En la majoria d’espectacles es fan contractes per temporada. Crec que em renovaran, així ho espero! (Riures.) A l’octubre van venir a veure’ns els americans, els propietaris dels drets. Apareixen un parell de cops l’any per veure l’obra i suggereixen petits canvis o actualitzacions. És una mena de control de qualitat. I crec que aquesta visita va anar molt bé.
“El rey león” demana exclusivitat o ho compagina amb altres activitats?
Sóc mestre de claqué i en faig classes, però he hagut de rebutjar altres feines perquè no tinc temps i m’he de cuidar molt. El meu paper implica molta responsabilitat, és gairebé l’únic personatge que es manté durant tota la funció. En Simba, en canvi, té un actor de nen i un altre d’adult.
Què li exigeix el seu personatge?
Representar l’Scar significa molt d’estrès, molt físic, molta potència, estic tota l’estona a l’escenari… És un desgast molt gran però m’hi he acostumat.
Com definiria l’Scar?
No ens hem de quedar amb la idea que és un prototip de dolent. De fet, és un personatge molt intel·ligent, més que el seu germà; creu que no és just que en Mufasa sigui el rei només perquè és més fort. L’Scar assumeix que mai serà rei i, quan neix el seu nebot, ja sap que n’ha perdut totes les opcions; veu en el Simba la seva pròpia frustració. És un ésser astut, frustrat, oportunista i que sap aprofitar-se dels més febles.
Ha vist la representació de l’obra a Nova York?
No, no hi he anat, estic molt focalitzat en la meva feina. D’altra banda, no hi ha un prototip d’Scar, és a dir: cada actor que l’interpreta ho fa d’una manera pròpia. El que faig jo, per exemple, no té res a veure amb qui ho feia abans. Cada Scar és diferent, si no seria una mera fotocòpia.
Què hi ha aportat?
És una suma de les habilitats adquirides, el que cada nit em dóna el públic, l’aportació dels meus companys… També depèn del dia, de com estàs, de com t’hi sents… Si concretem, et diria que tinc una veu exageradament greu que dóna molta foscor al personatge. I com que he treballat dansa tinc molta corporabilitat i puc adoptar postures animals. La veu i el cos són les meves armes més potents.
Considera que fer de protagonista a “El rey león” és molt gran.
Uf, és que encara no me n’he fet a la idea! No sóc plenament conscient d’on estic. Això és molt gran, és tan gran…, és un somni fet realitat. A la quantitat de gent que agradaria fer el que estic fent jo! Representar l’Scar a la Gran Via de Madrid és molt fort. Jo ja em sentia afortunat fent qualsevol musical perquè és el que m’agrada… i arribar fins aquí és molt gran, no puc comparar-ho amb res.
Madrid està al capdavant de Barcelona si parlem de musicals?
I tant! A Madrid falten teatres per a les produccions que s’hi volen fer, ha crescut molt. En canvi, a Barcelona l’oferta ha baixat una barbaritat. La majoria d’actors acabem aquí perquè allà no hi ha feina. No em plantejo tornar-hi, el futur està aquí i espero continuar en el món dels musicals. I quan sigui més gran, en el de la docència.
És el protagonista del musical més exitós d’Espanya… I segurament ningú el reconeix pel carrer.
Millor! Vull preservar la meva vida privada. De fet, m’han parat un parell de cops o tres pel carrer però no pas per “El rey león” sinó per d’altres musicals. I quan la gent s’espera al final de la representació per saludar els actors no em reconeixen. Tinc amics que són molt mediàtics i preferirien no ser-ho. Imagina’t anar a comprar o amb la parella i que et parin cada cinc minuts, al principi potser et fa il·lusió però després ja no. Ells fan bona cara però n’estan farts.
Troba que les entrades d’un musical, i d’aquesta obra en particular, tenen un preu un xic elevat?
Més que d’una obra parlem d’una experiència. Un musical de gran format sempre va més enllà del que hi ha a escena: el hall està costumitzat, el bol de les crispetes també perquè te l’emportis, t’ensenyen el teatre per dins si has comprat determinades entrades… És una experiència artística en tots els sentits, una experiència d’excel·lència, tot s’ha de dir, perquè tots els que hi treballem hem de fer una feina excel·lent. No per casualitat s’ha mantingut tants anys a la cartellera. No havia vist “El rey león” abans de treballar-hi i el primer cop vaig plorar d’emoció, em va agradar molt. I vaig entendre per què era un èxit mundial i durant tants anys. És un producte familiar i molt ben executat.
