PRIMERA NOVEL·LA. Montse Rusiñol ha exercit la docència durant quaranta anys com a mestra de Primària. També té un postgrau en Educació Especial i una diplomatura en Ciències Religioses. De petita, escrivia un diari. Després van venir els contes i ara, ja jubilada, ha publicat la seva primera novel·la, “El calidoscopi” (editorial Gregal), ambientada a Terrassa i basada en fets reals.
Què explica “El calidoscopi”?
És la història d’una noia d’Arenys de Mar que ha perdut els pares i el primer amor a la guerra i que es casa amb un industrial de Terrassa, un vidu que té una criatura. Un dia, fent dissabte, comença a rememorar la seva vida, a “fer dissabte” de la seva vida. El temps és extrem. Recorre des dels anys 30 fins al 1964. Està escrita en primera persona. És un monòleg.
Es basa en fets reals?
Sí. És ficció però s’inspira en fets i personatges reals. La documentació va ser una feinada. Jo, Arenys de Mar, el conec però no hi visc. Necessitava documentar-me bé perquè tot fos versemblant. Vaig tenir la sort que em van facilitar el dietari d’un mestre que es deia Jacint Arxer, escrit durant la Guerra Civil. I una cosina meva em va explicar moltes anècdotes que també he incorporat al llibre.
Per exemple?
Em va parlar del Canàries, un buc que estava sempre encanonant una fàbrica de bàscules del poble reconvertida en fàbrica d’armament. I em va explicar que una nit, anant a buscar farina, perquè durant la guerra passaven molta gana, es va trobar en un camí fosc enmig de combatents dels dos bàndols. Va passar molta angoixa.
Vostè ha conegut la dona en qui s’inspira la protagonista?
La dona real en qui es basa la novel·la no la vaig arribar a conèixer personalment però el personatge m’ha posseït.
Què troba la protagonista quan fa balanç de la seva vida?
El llibre parla de solitud, por, amor i desamor, pèrdua… Quan la Laia coneix el seu marit es queda enlluernada perquè és un home de món, elegant… Fins que li cau la bena dels ulls.
Per què?
Li costa adaptar-se. Troba a faltar el mar. A Terrassa el que percep és olor de borra, sutge i olis, soroll de fàbriques i sirenes… A més, quan el seu marit s’arruïna, la gent del seu entorn ja no la saluda. Vaig estar pensant molt en qui seria l’antagonista de la novel·la. Vaig pensar en la sogra… Finalment, va quedar clar que l’antagonista és la societat. Una societat hipòcrita i hostil.
Però és més un retrat íntim que social, oi?
Crec que és un llibre molt sensual. Potser no passen grans coses però s’hi descriuen sensacions. A més, cada capítol és un color diferent, del blanc al negre, passant per tot l’arc de sant Martí.
Sembla més un recurs pictòric que literari.
M’agrada la pintura. Sempre m’han agradat les arts.
Per què es diu “El calidoscopi”?
Primer es deia “Calidoscopi”, sense l’article. Jo entenc que el calidoscopi és un objecte màgic que serveix com a fil d’estenedor per penjar-hi les trames i subtrames. A més, el calidoscopi pren tantes formes com lectors té la novel·la.
Quant ha trigat a escriure-la?
Han estat sis anys de feina. Vaig passar-me un curs sencer per fer “l’esquelet” de la novel·la. I en tot moment he procurat que el llenguatge estigués adaptat a la classe social i al nivell cultural del personatge. La Muriel Villanueva, que és doctora en Teoria de la Literatura i professora de l’Ateneu Barcelonès, ha dit que domino els jocs estructurals, que la tria lèxica és molt acurada i que la veu narrativa és encertada i natural. Em va emocionar molt.
És difícil publicar una primera novel·la?
El primer editor a qui vaig enviar el llibre no el va publicar però me’n va fer una crítica de disset pàgines. Em va impressionar. Després, la vaig deixar reposar dos anys, fins que un company d’un grup d’escriptura em va convèncer d’enviar-la a l’editorial Gregal. Tres dies abans de sortir el llibre encara vaig fer canviar les galerades per allargar un paràgraf.
Fins ara vostè escrivia contes, oi?
Sempre m’ha agradat escriure. De petita ja escrivia un diari i de gran, contes. N’he presentat alguns a concursos. I a l’escola era jo la que escrivia les memòries del claustre. Les idees m’és més fàcil expressar-les en paper. És un concepte que he traspassat als fills i als alumnes.
Ara ja està jubilada?
He fet de mestra durant quaranta anys. Ara estic jubilada però encara vaig aprenent. És el que deia en Punset, “busca una cosa que t’apassioni i no deixis mai d’aprendre”. Jo he fet cursos d’escriptura amb professors com Salvador Comelles i Sílvia Alcàntara.
Quines influències té com a escriptora?
He llegit moltíssim. De petita vaig estar molt malalta i, com que havia d’estar-me molt de temps al llit, llegia contínuament. Em diuen que “rodorejo” i, per això, mentre escrivia la novel·la vaig evitar llegir la Mercè Rodoreda. Sí que hi ha influències clares de Salvador Espriu. La protagonista es diu Laia i és d’Arenys de Mar. La citació inicial -“la veritat és un mirall trencat”- és d’ell. També m’agraden molt Virginia Woolf, Stefan Zweig i M. Aurèlia Capmany. Sóc una lectora eclèctica. Estic en quatre grups de lectura. Però la gent en general no llegeix prou. Com a mestra, m’acuso de no haver sabut engrescar prou els alumnes cap a la lectura.
Ja treballa en la segona novel·la?
Sí. La meva segona novel·la està basada en mi mateixa i la meva mare però no és autobiogràfica, és ficció.
