El drac, el dolent de la llegenda
“Néixer en una família de dracs et marca inexorablement”, manifesta. De petit no tenia clara la seva vocació i es va proposar per fer de pastor d’ovelles. Va intentar treballar d’això, però no podia evitar-ho i, de tant en tant, “me’n cruspia alguna” i el van fer fora. “Era evident que m’havia de dedicar a fer de drac, no hi havia alternativa”.
Les seves primeres aparicions, recorda, van fer figa. “No tenia aquell posat de fer por com tenien els meus avantpassats i més d’una vegada se’n reien de mi”, assegura. Tot, fins que va anar a fer un taller que es deia “Com convertir-se en un drac ferotge” i un màster de “Fer por i espantar a manta”, que va treure’s amb molt bona nota. A partir d’aquí, pastors, vilatans i cavallers, van començar a respectar-lo més.
Abans de l’enfrontament amb Sant Jordi, va iniciar-se com a cuiner, especialitzat en animals de bosc o de granja. El seu Melós d’aixella de boc amb prunes i melmelada de tòfona es va fer molt famós i també va triomfar el seu Arròs de banya de cabirol mascle amb emulsió de mel d’espàrrecs verds i vinagre de formigues. “Puc menjar de tot, però no tothom se’m pot menjar”, sosté.
Del duel amb el patró de Catalunya no es vol parlar gaire i lamenta que, en aquells temps, “encara no es feia servir el VAR. No hauria guanyat aquell senyoret”.
La seva experiència amb la princesa Cleodolinda, fins que Sant Jordi la va rescatar, no va ser gaire lluïda. “Cantava tot el dia i ho feia molt malament. Era una veritable creu”, apunta.
