“La meva música necessita la imatge, és molt cinematogràfica”

Sergi Hogaku, pianista i compositor

Tenia cinc anys i, arran que un oncle seu va comprar un teclat. “Amb aquest teclat vaig començar a tocar d’oïda tot el que escoltava”, explica. Dos anys més tard, va iniciar els seus estudis de piano. El seu cognom li ve de quan “em vaig ordenar dins del budisme zen”. Li agrada molt compondre, que “és una forma que tinc de comunicar i de donar la meva visió de com veig les coses” i diu que “la música és un llenguatge universal i sempre ha estat la meva forma de comunicar-me amb el món”. Quan tenia 21 anys, va publicar el primer treball discogràfic i ja en porta vint-i-vuit i està molt a punt de treure el següent. Vaig començar fent música aquí, però un segell alemany el va “fitxar” i va començar a treure discos “a nivell internacional” des de llavors”. És més reconegut fora i comenta que “ser un artista a aquest país és molt complicat i és poc agraït fer música aquí”, però agrega que “mai m’he rendit”. Compon música post clàssica, que és “un estil que va sorgir fa pocs anys, on es barregen elements de música clàssica pura amb elements més experimentals”, afirma. Afegeix que “la meva música és molt cinematogràfica i necessita la imatge”. Es va formar com a interiorista i s’hi havia dedicat, si bé ara treballa en el sector de la salut. “Treballo a farmàcia i també com a nutricionista”, assenyala. El cinema és una de les seves aficions, que lliga molt amb la seva música. Ara està escrivint un llibre i dedica tot el que pot a la seva filla de quatre mesos, que ara “és el més important” de la seva vida.