“Pinto per a mi, però quan acabo un quadre espero que agradi”

Elisa Aymerich, pintora

El dibuix i la pintura li agradaven de sempre, però a la seva època “era impensable” dedicar-se a aquestes disciplines. També li agradava cuidar a les persones i ho feia amb la seva àvia. “Em sentia molt bé i tenia clar que volia ser infermera i amb quinze anys vaig anar a demanar feina a la Mútua i em van dir, torna quan no portis trenes i no mengis xiclets”, recorda. Posteriorment, va entrar a aquest centre com a auxiliar i, més tard, es va formar com a infermera. Però el dibuix el duia a sobre i ja ho feia de petita. “M’hauria agradat fer Belles Arts”, assegura. El pare de la seva parella també és pintor i va començar a fer classes amb ell. “No era la pintura que a mi m’agradava, bodegons, però vaig practicar colors, ombres” i altres aspectes. El que més li agrada són els paisatges i els retrats i es va posar el repte de fer coses diferents perquè “hi ha molta gent que pinta”. A la Mútua li van començar a demanar caricatures per a companyes que marxaven i “vaig començar a fer el retrat, que m’encanta”. El paisatge li agrada pintar-lo a poder ser, “in situ”. No troba relació entre la pintura i la infermeria i afegeix que li agrada pintar “amb els colors que et surten en el moment” i “una pintura valenta i que es vegi espontània”. “Pinto per a mi, però quan acabo un quadre espero que agradi”, diu. Té una casa llogada a Mura i li agrada molt caminar pels boscos d’aquell poble amb el seu gos. També li agrada molt anar a la platja i es defineix com a una persona que “gaudeix de tot”